La segona volta

Queda una setmana perquè els francesos i les franceses decideixin qui serà el seu proper president o presidenta. Un bon moment per reflexionar sobre el mecanisme de la segona volta que, aparentment, busca evitar les situacions d’empat tècnic entre dues forces dominants que solen acabar generant pactes i coalicions sovint poc estables i, per tant, poc eficaces a l’hora de governar.

El principi és clar. Fer que els ciutadans, obligats a fer una segona tria únicament entre les dues opcions majoritàries, abandonin les seves opcions primeres i es decantin per una d’elles que així, en superar el 50%, pot ser investida democràticament. Perquè cal recordar que, si una de les opcions superés ja aquest llindar de vots, la segona volta no es posaria en marxa i, a hores d’ara ja tindríem president de la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix.

Però, com deia, el resultat és enganyosament democràtic atès que bandeja els vots de la resta de candidats i partits per crear el poder executiu (president, primer ministre i govern). Uns vots que a les eleccions legislatives (Assemblea i Senat) tornen i generen un poder legislatiu que pot entrar en conflicte amb l’executiu, i que no exclou el sistema de pactes, aliances i compromisos al que recorre el sistema de volta única que tenim a casa nostra.

Però, si analitzem el cas de fa una setmana a França, encara podem evidenciar una nova feblesa del sistema de doble volta. Derivada de la fragmentació de l’espai polític que, quan es va pensar el sistema, es regia pel bipartidisme més estricte de dreta i esquerra.

Avui, el pluripartidisme (a França concorrien més de 10 partits) ha fet guanyador Macron amb un 27,8% dels vots, seguit de Le Pen amb un 23,1% i Melenchon amb un 22%. Darrera d’ells, a distància, l’ultra Zemmour amb un 7,1% obre una llista on el segueix Precresse amb el 4,8%, el verd Jadot amb el 4,6% i amb la dada significativa del migradíssim 1’7% de la socialista Hidalgo, continuadora avui d’aquella “grandeur” que pregonà Mitterrand fins el 1995 i que Hollande va intentar recuperar de 2012 a 2017.

Això suposa que, si no fallen les matemàtiques i voten els mateixos francesos, el 49,1% d’ells haurà de donar suport a una opció que no és la seva. Repetint les eleccions presidencials del 2002 on Jean-Marie Le Pen, el pare de Marine, es va enfrontar a Jacques Chirac en segona volta, essent derrotat, però generant entre els francesos d’esquerra aquella expressió que feu fortuna i que parlava de “anar a votar amb una pinça al nas”.

I, per altra banda, implica que un candidat amb un 22% de vots és exclòs d’una segona votació que, formalment, intenta “aclarir la situació”. Però, a més, en un panorama incongruent que, curiosament, afavoreix una opció enfront les altres. Imaginem sinó un espectre electoral dividit en dreta, esquerra i centre a parts iguals. Si excloem un dels tres en la segona votació, hi ha dues situacions possibles:

Primera – El partit exclòs és el de centre. Tornaríem a la posició tradicional del bipartidisme puig que els electors de centre -en principi- es repartirien entre els dos extrems.

Segona – El partit exclòs és un dels extrems, tant se val quin. Els seus electors només poden decantar-se cap al partit de centre ja que saltar a l’altre extrem de l’espectre sembla una opció poc factible. Per tant, el més fàcil és que augmentin l’opció de centre (els possibilistes) i l’abstenció, falsejant així els resultats respecte la primera volta.

Potser, no la solució del problema però si una millora del mateix, estaria en recuperar un mecanisme que tenen les eleccions a una volta. El percentatge mínim. Si un partit amb menys del 3% de vots en unes eleccions generals espanyoles no te dret a tenir escó, perquè un partit que en una primera volta de les eleccions franceses supera el 20% de vots no pot tenir dret a presentar-se a la segona volta? Al cap i a la fi, un empat no ha de ser obligatòriament cosa de dos. I si la democràcia, la veu de la gent, ha d’estar millor representada, benvinguda sigui la reforma del sistema vigent. Que prou errades i mancances té, pobret.