Un any passa de pressa

Estem, setmana més, setmana  menys, a un any de les eleccions municipals, aquelles eleccions que en diuen de proximitat, aquelles en que escollim els nostres representants a l’ajuntament. Són de proximitat perquè coneixem, ben segur, la majoria dels candidats i candidates i els membres de la llista. Són veïns nostres que aposten per treballar per millorar la nostra ciutat sota el seu criteri i amb alguna agrupació política. No sempre tot surt bé, és cert, però la majoria de les decisions que prenen els governs municipals són decisions altament compartides, però també hi altres qüestions que els governs han de tirar endavant hi hagi o no acord.

Un any passa molt de pressa no ens en adonarem i ja començarem a veure ambient electoral, això si abans no n’hi ha unes altres eleccions que també seria possible veient el nebulós i inestable panorama polític cada cop més enrarit.

Coneixerem ben aviat els o les caps de llista i comencen a sonar noms de fitxatges, d’aquells que els partits creuen que sumen i potser en realitat acaben restant. L’exercici de confeccionar llistes i programes ja sabem que té la seva “salsa” -el mercat s’ha devaluat molt, però- i atenció a veure quantes llistes noves apareixen.

Les eleccions del 2019 van dibuixar un panorama força interessant i potser inesperat. La victòria del PSC potser no entrava en la majoria dels pronòstics que donaven a ERC guanyadora, rendabilitzant la feina de govern encara que no l’haguessin fet tota ja que van entrar al govern una mica tard amb els projectes ja engegats i perquè el cicle electoral avui els és favorables, i després les pèrdues de regidors de JxCat i Cup per un cert desgast per les seves accions en la política municipal que afavoreix a ERC. La segona volta als despatxos ja el coneixem, un pacte entre ERC, JxVng i la CUP amb tota la legitimitat però programàticament complex de gestionar si ens atenem al que deien en els seu programes electorals. La dinàmica de pactes ha difuminat el clàssic eix dreta-esquerra i sembla albirar-se en el futur un eix sobiranista que es bateja amb el genèric de govern republicà que en el fons no deixa de ser un qualificatiu, tant gratuït com qualsevol altre, en aquest cas posar sota el mateix  paraigua a les polítiques progressistes i les polítiques de la històrica dreta  vilanovina. Que jo recordi no hi ha hagut mai cap govern que s’hagi anomenat monàrquic.

Però vaja un pacte vol dir cessions i empassar-se gripaus en ocasions i això no ha estat absent en aquest pacte que ara trontolla amb transfuguisme inclòs.

Però no cal patir (si és que algú pateix per això) arribàvem al maig de l‘any que ve, si fa no fa com, ara amb un govern amb una majoria però incapaç d’haver desllorigat els grans temes de la ciutat. Que en sabem del Pla General?. Poca cosa. Quina posició hi ha sobre les grans infraestructures? Res. De la generació de complicitats territorials i projectes compartits ben poca cosa, i, que no parlin més de la vegueria, per favor, que parlin de descentralització però no de l’ens polític del que no en sabem res, vaja allò de “ni está ni se le espera” i no es menystenir que els serveis educatius del territori es posin a La Paperera, però no val confondre l’àmbit administratiu amb l’àmbit polític.

Cal també deixar constància que ben segur que mai cap ajuntament s’ha hagut d’enfrontar a una situació ni tant complexa ni tant incerta i insegura com la pandèmia, amb elements desconeguts i amb elements que demandaven  reaccions d’una rapidesa que l’administració no preveia. Sortíem de la crisi econòmica i ens vam trobar en una crisi global, d’abast encara avui incalculables. I naturalment les conseqüències van afectar un cop més els febles i aquells a qui l’administració ha de donar un cop de mà i aquesta feina recau en els ajuntaments sense que tinguin el necessari l’ajut d’altres administracions i ha caigut també una agressió i guerra en forma d’invasió de Rússia a Ucraïna en que poc hi poden fer els ajuntaments però estar amatents a la crisi de refugiats i també òbviament a un augment de preus que posa de nou a molts vulnerables en situacions incòmodes.

No és fàcil de gestionar tot això però tampoc hem vist la voluntat d’afrontar-ho  buscant el màxim de consens i de recollir les aportacions que s’han des de l’oposició; bé és una manera de governar en la major crisi que ha viscut la humanitat en els darrers temps i si ni així ha esta possible buscar complicitats doncs ja em diran quan serà possible.

En fi aquets i altres temes segur que entraran en debat en la propera campanya electoral sense oblidar el tema de la recollida de les escombraries que ha posat de manifest una certa improvisació davant un tema important o al nostre entendre nyaps en els temes de mobilitat que han generat més, problemes que solucions. De tot això se’n parlarà i també d’altres problemes i oportunitats.  

La política no pot resoldre tots els problemes de les persones i també cal dir que moltes vegades part de les solucions està en l’actitud de les mateixes persones en com afrontar els reptes col·lectius. Però la política pot ajudar a posar unes bases sòlides i recursos que donin respostes a una bona part de les inquietuds i neguits que diàriament ens assetgen i ara en són moltes. Els qui es dediquen a la política, sobretot a la política municipal, són persones que tenen la nostra representació i delegació i, (la immensa majoria ho fan amb un excel·lent nivell de dignitat, d’honestedat i de dedicació) per tant, no només s’han d’esmerçar en representar els nostre interessos sinó en afrontar les dificultats que comporta la vida en una col·lectivitat que creix permanentment  en diversitat i en espai físic. I en aquest sentit caldria que la participació en les eleccions sigui alta i legitimi cada cop més les nostres representant. Mirem França i traguem lliçons.

El fenomen de l’abstenció tant present en les darreres consultes i eleccions ens fa pensar que hi ha un cert desencant, desinterès per l’acció política, per la gestió pública per part d’una bona franja de la nostra ciutadania. La sensació -i potser ja realitat- d’allunyament entre el discurs dels polítics i les necessitats reals de la ciutadania és evident i constatable i el millor per trencar aquesta dinàmica és en les eleccions municipals per la proximitat que representa. Aquestes eleccions ja ho he dit són de proximitat, els candidats i candidates són veïns nostres i es pronuncien sobre temes que directament ens afecten, aquells temes de la quotidianitat de la nostra ciutat, del que passa als nostres carrers i del que passarà amb el creixement o en l’acció cultural que ens és pròpia. Tot això amb les propostes i valors de les diverses ideologies de cada candidatura que tenen també molta importància.

La política lligada al fet més proper i quotidià que es proposarà a les eleccions municipals ens hauria de fer respondre amb un percentatge alt de participació. Es decideixen coses nostres i que ens afecten a nosaltres directament per tant en primer lloc els candidats i candidates i els partits tenen l’obligació d’explicar-se bé, bo i fugint la polèmica estereotipada, debatre amb franquesa i sense inútils desqualificacions personals, però la ciutadania també tenim l’obligació de participar per després poder exigir.

Queda un any però passa de pressa i per tant la feina és molta i caldrà fer-la perquè puguem copsar amb claredat les propostes que ens faran, i hauríem de rebre aquelles explicacions de perquè no s’han complert els compromisos i quines alternatives factibles hi ha que poden contraposar-se a l’actual acció de govern.

Resposta, el maig del 2023.