Guillem Viladot, apotecari d’estiu

Amb un pròleg de Joan Todó que il·lumina moltes coordenades del text, l’editorial Comanegra acaba de publicar Somni d’un apotecari d’estiu, una nouvelle que Guillem Viladot (1922-1999) va escriure l’any 1983 i que havia restat inèdita. Cal celebrar l’oportuna posada en escena editorial d’aquest relat producte de la fenomenal imaginació de l’autor d’Agramunt del qual enguany commemorem el centenari del seu naixement.

El títol remet al gran explorador d’ànimes que va ser William Shakespeare i la seva peça teatral El somni d’una nit d’estiu. Un pretext literari de Guillem Viladot per situar el lector davant d’un personatge en una circumstància concreta que a través del somni pren altres dimensions, i quines dimensions! Que es prepari el lector, es devia dir Viladot per al qual el joc era una part important del seu capteniment com a escriptor explorador de llenguatges i mons alternatius.

Un apotecari com l’autor mateix, un alter ego, doncs, després de prendre un cafè molt clar al final del dinar en una tarda d’estiu es queda adormit a la seva casa d’Agramunt. A partir d’aquest moment comença el relat del somni fabulós de l’apotecari Antoni Sanuy i Benet, un home solter molt tocat i posat, un home culte que llegeix Píndar, però que en el somni es desdobla en un altre Antoni Sanuy i Benet, un apotecari que també fa les funcions de jutge a Agramunt, que està casat i té una filla adolescent que a la part final del somni s’encaterina del jove Pau, un protagonista del somni de Sanuy, i que en part és una projecció del mateix Sanuy/Viladot. Un joc de miralls, un joc d’identitats, un joc de projeccions.

Al jove Pau, de catorze anys, se li ha mort el seu pare ferroviari i el seu somni és ser ferroviari com ell. A desgrat de la seva joventut i condició de treballador, el jove Pau, en el qual s’emmirallen els dos apotecaris: el que somia i el que és somiat, mostra una saviesa natural llegida al llibre de la vida a l’alçada de l’apotecari erudit: «Ell, que llegeix Catuli i tres diaris cada dia, ha tardat anys a posar en ordre les seves idees».

A aquesta lectora, servidora, a la qual sovint se li apareixen imatges quan llegeix, i més en aquest cas, en un relat en el qual les imatges són tan poderoses i suggerents, en la lectura de Somni d’un apotecari d’estiu s’ha vist immersa en el mar de les percepcions trastocades dels quadres de René Magritte. Per la seva simbologia gràfica que es pot emparentar amb la proposta literària de Guillem Viladot, destaca aquell tors femení que conté altres tors idèntics al primer però de mides més petites. Pot llegir-se com el microcosmos que som cadascú dins del macrocosmos.

No ha d’estranyar que es dispari la imaginació: la literatura de Viladot és molt visual. Però és el tren, la figura icònica del tren, la que travessa de cap a cap el somni de l’apotecari Antoni Sanuy i Benet. En el seu somni d’una tarda d’estiu l’apotecari solter es desdobla, com he dit, en un apotecari casat i afillat. La circumstància somiada no és baldera: amb la descendència hi ha la idea de continuïtat, com les mateixes vies del tren que, tot i que sembla que sempre vagin en línia recta, i que aquesta sigui una fascinant imatge de la projecció tant biològica com intel·lectual i creativa: «Els dos rails brillen davant la màquina com dues antenes de televisió que s’ha de trobar a l’estació puntual de l’infinit», en realitat el viatge és sempre un viatge d’anada i tornada: el tren que surt de Barcelona per transitar per les terres de Ponent, el tren que fa mil giragonses i parades, el tren que és assaltat per uns bandolers i arriba fins al seu destí: Agramunt, tot i que mai cap tren no ha arribat a Agramunt, fa un viatge circular com la mateixa natura que es va desplegant en les estacions que enllacen l’hivern amb la primavera. Just és la primavera l’estadi vital, inaugural del jove Pau, el noi que vol ser maquinista i que aprèn l’ofici al costat de l’Adell, el ferroviari que substitueix el seu pare mort en la feina de conductor de trens: «Com és fa això de guiar una locomotora? És com prendre la mida al mar».

Guillem Viladot, que en la seva faceta de creador plàstic actua com un gran transformista dels objectes trobats, que els treu del seu de context i els situa en un altre pla convertint les peces en artefactes conceptuals, actua de la mateixa manera en aquesta novel·la servint-se del llenguatge oníric i surrealista en el qual tot és possible. No cal dir fins a quin punt les tesis de Sigmund Freud són també presents a la novel·la, ja que moltes de les impactants imatges que van apareixent a Somni d’un apotecari d’estiu troben significació en el divan de la psicoanàlisi, tan estudiada per Viladot, i que tant va influir en la seva poesia concreta, en la seva novel·lística i en el camp de l’experimentació plàstica.

Somni d’un apotecari d’estiu és una novel·la experimental, de fet com totes les de Guillem Viladot, si bé en aquesta narració la barreja de la realitat i la fantasia es presenta de forma encara més visionària. Viladot, que en el seu ampli bagatge lector coneixia bé els clàssics, mai no va escriure una literatura ni adotzenada ni previsible. Per la pròpia voluntat de trencar esquemes i de fer ara de nen entremaliat, ara de jove rebel, però també perquè no hauria pogut fer una altra cosa: la seva imaginació creativa era enorme, desbordant. És així com podem imaginar Viladot al seu estudi pres per la febre de l’escriptura, assegut davant de la seva màquina d’escriure que treu fum com les xemeneies dels trens antics, dibuixant una bonica estampa com la famosa pintura de J.M.W. Turner.

Somni d’un apotecari d’estiu, un relat escrit quaranta anys enrere per Guillem Viladot, és d’una modernitat sorprenent com una dansa de nova creació en uns entremesos de Festa Major, un relat en què el conscient i l’inconscient dels personatges desdoblats l’un dins de l’altre, com les nines russes (d’aquí ve la imatge del pintor Magritte), dialoguen mitjançant una gramàtica llampant, una poètica enlluernadora fins a topar amb algun misteri per desxifrar, com ara l’elefant volador que apareix de tant en tant al text: una invitació en tota regla per als hermeneutes de la seva obra. Com a comentadora ho deixo aquí, la festa és la lectura.