La confortable autocensura

Aviat serà estiu. Mestres i professors de Catalunya (en qüestions de gènere em regeixo exclusivament per la gramàtica) compartirem piscines, platges, barbacoes i migdiades amb la resta d’éssers humans, aquells que tenen feines normals i ens envegen deliciosament les vacances. La conversa girarà ben aviat a l’entorn del fet escolar, els adolescents, les lleis educatives i el 25% de català. És lògic. La gent normal no treballa en educació però té fills, nebots, veïnets o amics amb fills. Tothom s’ha empassat que l’educació és un fet decisiu per al futur d’un país, que el que fem a classe té una incidència crucial sobre els índex d’atur del 2035 i d’una manera o altra el que ens passa dins la bombolla escolar els afecta. Tothom té una certa curiositat per saber què s’hi cou allà dins fins que… expliques.

Que el cunyat de torn en sàpiga més que tu passa en totes les feines, tant se val que siguis mestre, metge o mecànic, sempre algú en sap molt o troba que és de “sentit comú” qualsevol idea prefabricada i comprada a pes. No passa res, amb això s’ha de conviure.

El que em molesta és que no pugui fer entendre què succeeix de veritat en un institut o escola ara mateix, en el món real. No em creuran. Senzillament em quedaré al marge del discurs acomodat, com el DiCaprio a Don’t look up. Trauran l’errònia conclusió que soc jo, que estic ja una mica cremat, que potser hauria de dedicar-me al conreu d’opiacis o a la ramaderia d’insectes però que per estar en educació… potser ja no. La conclusió és errònia perquè si em nego a comprar el discurs estúpidament optimista és perquè tinc l’esperança que algun dia redreçarem el rumb i que aquest dia només arribarà si som conscients que no anem bé. Si critico és perquè soc optimista!

No hi ha més remei, hauré d’explicar tot el que resulti compatible amb una sobretaula agradable. Evitaré els temes polèmics o que impliquin llençar-me als peus de la trituradora mediàtica del departament d’ensenyament. No diré res sobre aquells grups d’alumnes dels quals fugen els professionals. Fugen amb una baixa o en fugen perdent la feina. No, millor no en dic res. Callaré també sobre el prestigi que dona la ignorància entre els adolescents d’avui, especialment la ignorància en humanitats i arts. Tampoc els diré que les qualificacions que reben els seus fills i filles a primària i ESO molt sovint són una farsa, un embust, una presa de pèl forçada per la legislació vigent i la visió naïf oficial del fet educatiu; que el batxillerat els serà dur perquè l’ESO és una broma i que amb un 12,75 d’expedient pots entrar en una enginyeria, però el més probable és que no la puguis seguir netament en el temps calculat, que molts abandonaran perquè la realitat, tard o d’hora, t’esclata a la cara. Dir-los que en alguns llocs de Catalunya aconseguir reduir el castellà a un 25% seria un èxit serà símptoma que he de deixar de beure; que aprovar batxillerat amb una assignatura suspesa només servirà per a que al setembre els alumnes decideixin quina no es miraran en tot l’any em portarà a les portes del Pere Mata. Si els comento que amb el títol d’ESO obtingut havent suspès el català en totes les convocatòries des de primer curs fins a quart igualment els donen el nivell C de català, llavors dubtaran de les meves facultats cognitives.

Vaja, que sí, que molt bé, que estem moooolt bé -boníssim aquest vinet- que potser no saben el mateix que nosaltres però saben altres coses (no entrem en quines) i que el futur és molt prometedor -n’ha quedat de botifarra?- ple de persones amb sentit crític, estabilitat emocional i connexió a la xarxa. Que el Sergi les ha aprovat totes a segon d’ESO? Molt bé! Enhorabona! Felicitats! M’apropes el llevataps, xato? No, lle-va-taps. No, això és un escuradents. Deixa-ho, deixa-ho que encara hi prendrem mal.