Amb perdó

Volia seguir amb les eleccions andaluses, que crec que seran molt més importants del que el comú de la gent pensa, però va sorgir el tema d’Algèria i les seves relacions amb Espanya, tot amb el rerefons del poble sahrauí. I vaig pensar que tornar a fer un altre repàs a la transició democràtica, ni que fos de les nostres colònies -permetent un cert distanciament- seria com picar ferro fred. Si la primera lliçó, i perdoneu la petulància, no funciona, la segona no va enlloc. O es pot aprendre a restar sense saber sumar? Per tant, vaig optar per agafar el coixí i fer el que cal fer a la nit. Dormir.

Però els camins de la inspiració son insondables i, ves per on, a les 6 del matí, els gossos del veïnat més proper varen començar el seu particular “Eufòria”. Perquè jo visc en un poble del Penedès – Les Cabanyes per més senyes- on predomina l’edificació unifamiliar (adossada o independent) i un regim de vida que podríem qualificar de residencial. No tant perquè la gent tingui grans jardins i rendes substancioses, com perquè les cases serveixen de lloc on esmorzar, sopar i dormir els dies de cada dia i descansar els caps de setmana que no es fa una sortida més o menys planificada.

I clar, en aquesta situació, pocs son els que es resisteixen a la temptació d’un gos o d’una parella de gossos que, a la seva manera, vetllin el territori.

Ara que ja us heu fet una idea del territori, anem a la situació. Primera hora del matí i algú marxa de casa. El gos del veí sent un soroll estrany i fa la feina per la qual ha estat contractat. Bordar per avisar del que pot estar passant. Una bordada que posa en alerta a tots els seus col·legues, fent que algun d’ells, encara amb problemes d’aprenentatge, imiti al primer. La cadena s’ha engegat i no para de créixer fins que els amos respectius imposen l’ordre i la pau. Sempre que no hagin marxat a la feina o no donin importància a la queixa del seu gos i el deixin esplaiar-se.

Mentre esperava que la lletania de crits i respostes canines arribés al final, vaig fer un tomb per les noticies on, curiosament, encara vaig trobar una referència al “tarat” de Gabriel Rufián i alguna que altra perla de la campanya andalusa. I aleshores, la bombeta del meu cervell que encara funciona es va encendre. I vaig veure la similitud entre la particular “Eufòria” dels gossos del meu veïnat i la situació política que, agradi o no, seguim patint a Espanya i, en menor escala, a Europa.

Perquè la nostra estimada península també és un territori “residencial”. Amb parcel·les més o menys “uninacionals” que vàrem crear i definir com  “autonomies”. Amb la capacitat de decisió desplaçada a la capital (Madrid) i que, per tant, obliga als seus dirigents a dividir-se en dos grups. Els que, a la central i llunyana capital, malden per aconseguir recursos, lleis i tot el que es pugui esgarrapar d’un poder central gasiu i prepotent, i els que, a la pròpia autonomia, administren de la millor manera possible el poc que els altres aconsegueixen dur-hi. Els que tallen el bacallà (o aspiren a tallar-lo) i els que administren la cua que ens arriba, amb espines incloses.

I clar, com que els que tallen el bacallà, al igual que els meus veïns, abandonen la casa per anar a treballar a fora durant la setmana, han de deixar algú que faci, dit demanant perdó i oferint respecte, de gos.

És a dir, algú que, amb els poders que li han estat transferits, alerti a la població dels possibles sorolls que puguin suposar un perill. Dit novament demanant perdó, bordant.

Però aquesta (suavitzem una mica l’exemple) piulada inicial, desperta al vigilant dels partits veïns que, pel que pugui ser, també fan la seva, reforçant o criticant la primera segons l’afinitat amb l’iniciador que, a la vegada, es veu obligat a respondre. El sarau està servit. Si més no, fins que un altre soroll distregui l’atenció col·lectiva cap una nova situació.

Però la cosa no acaba aquí. Perquè aleshores entren en acció els transmissors, amplificadors o distorsionadors. Els mitjans de comunicació. I el que els gossos del meu veïnat acaben normalment amb cinc o deu minuts d’intercanvi de bordades, es perllonga dies -i fins i tot setmanes- segons l’interès de l’impulsor. I com que sempre hi ha algú (recordeu allò del “Cui prodest”?) que en treu faves d’olla, els diversos “Eufòria” es superposen i succeeixen fent-nos perdre la paciència i la tranquil·litat.

Així anem.