I ara què?

Però com que tot sembla indicar, a 48 hores de tancar les urnes, que la cosa anirà d’un frec a frec amb un guanyador poc contundent, potser és un bon moment per encetar reflexió sobre la conveniència -com a França- d’una segona volta que aclareixi el panorama de cara a la governabilitat del país, la regió o el que més convingui.

Perquè, si posem en una balança la governabilitat i la democràcia, sembla clar que la primera demana el nombre mínim de contrincants (dos) per poder donar arguments clars, només qüestionables en el cas d’un empat matemàtic que el nombre senar d’escons no sol permetre.

El pas, mínim però ja important, de dos concurrents a tres, ja obre la possibilitat de diverses opcions i, per tant, de discrepàncies. Imaginem unes eleccions amb 3 partits (A, B i C) que aconsegueixen, respectivament, 45%, 35% i 20% dels vots. Només la discrepància absoluta de B i C permetria a A prendre les regnes del govern deixat anar de mans. Amb l’amenaça permanent del possible acord de B i C per fer-lo fora. Una amenaça que, amb qualsevol de les coalicions de dos partits oferint majoria absoluta, també estaria present en forma de ruptura per discrepàncies. Però, com a mínim, amb l’avantatge de fer possibles només 3 combinacions (A + B , A + C i B + C).

Si emboliquem més la troca (fent concórrer més partits) és evident que les possibilitats de govern en solitari son cada cop més magres. Una opció que, ben mirat, podríem considerar positiva per la democràcia en tant en quant obliga a pactar acords i, per tant, a negociar els termes dels mateixos. Però segur que no seré el primer en pensar que sovint, aquests acords que es pacten, tenen peus de pàgina, addendes i altres mecanismes complementaris que, justament, poden ser titllats de poc democràtics o interessats.

A hores d’ara, les enquestes prèvies sobre les eleccions andaluses pronostiquen una manca de guanyador absolut que, amb el 50% + 1 dels escons, pugui governar en solitari i deixat anar de mans. Com a molt, els experts apunten un govern en solitari del PP gràcies a una abstenció més o menys àmplia i sostinguda del PSOE, aconseguida a canvi del compromís de la no incorporació de Vox al govern majoritari conjuntural del PP. Però, qui garanteix aquesta abstenció permanent del PSOE quan estem a les portes d’altres eleccions com ara les municipals? Qui garanteix la no incorporació de Vox quan el PP ja ha començat a somniar -cal pensar que a qualsevol preu- en la presa de la Moncloa? Perquè, estareu d’acord amb mi en que qualsevol moment i causa pot ser bona per fer trontollar el govern de Pedro Sánchez i aportar-li al PP el remanent de vots (nacionalistes, localistes, etc...) que li permetin formar el mateix govern majoritari conjuntural que ara li està permetent al PSOE fer el cor fort i avançar amb el cap ben alt.

Però acabem de dur la reflexió a la realitat que ens envolta. Perquè l’exemple de tres partits concurrents no deixa de ser el més elemental de tots, amb poques alternatives, i molt poc proper a la realitat. En un estat com el nostre on el poder es tasta des de dalt de tot, però també des dels nivells intermèdis i fins i tot dels més baixos, les opcions de “negociar”, “pactar”, “imposar”, “transaccionar”, etc... son infinites. Només cal veure com les comunitats autònomes son tractades de formes ben diferenciades pel poder central (Parlem de les inversions Catalunya/Madrid?). O com les regions d’una comunitat autònoma reben tractes “poc coincidents” (Parlem de l’Espanya buidada?). D’aquí que us proposés posar en una balança la governabilitat i la democràcia. Potser ja va essent hora de no parlar tant de xifres macroeconòmiques i més de les raons, intencions, pactes, etc... que hi ha darrera de cadascuna.

Perquè, si ara, quan coneguem els resultats de les eleccions andaluses, ens limitem a reiterar, com diuen alguns, que aquella comunitat autònoma pot ser el motor econòmic d’una nova Espanya, poc avançarem. I és probable -massa probable- que quan algun dels dominants o imprescindibles, vegi opcions de millorar quota de poder, comenci a bellugar cadires per dur-nos a unes properes eleccions que, segons ell, ens trauran del pou sense fons on semblem instal·lats. Naturalment, de la seva mà i les dels seus amics.  I així, repetint cansinament aquests procediments que hem vist ineficaços, sembla clar que no anirem e