Barcelona, aquells anys

Amb Barcelona, aquells anys. El despertar d’una consciència (Círculo Rojo), Anna Rossell (Mataró, 1951), hi desplega, com diu el subtítol del llibre, el despertar de la consciència –personal, intel·lectual, moral, cívica i política- d’una jove a partir dels records de les seves vivències d’infantesa, adolescència i primera joventut.

Per generació, aquest despertar de la consciència de la protagonista transcorre en paral·lel als anys de qui escriu aquest comentari, nascuda a la ciutat de Barcelona el mateix any que l’autora, de manera que molts dels records i passos són compartits. Així, a través de la lectura dels esdeveniments que s’expliquen al llibre i salvaguardant les circumstàncies biogràfiques, es produeix una identificació amb un temps i un país, el de la dictadura franquista, viscut des de l’àmbit de la família i des de les aules escolars i universitàries, així com un temps més íntim: el temps cordial que s’experimenta en les relacions amb els amics i amigues que en aquells dies moltes vegades acabaven donant lloc a la implicació en fets subversius no només en l’esfera política sinó que també procuraven transformacions en el marc mental: la nostra generació va respondre al neguit d’un feminisme natural, sorgit del més profund de la nostra constitució humana, tenyit d’un feminisme cultural –llegíem tot el que podíem, ja que arribava amb comptagotes el que es publicava a altres indrets més lliures- que va impregnar la nostra generació de dones que l’any 1970 teníem dinou anys i prou energia i convicció per transformar el nostre paper a la societat. Una heroïcitat, si es mira bé, venint com veníem d’uns temps tant obscurs que relegaven les dones a un paper subaltern i humiliant: «L’autoritarisme que regnava a tot el país i que, com a reflex, es reproduïa a la majoria de famílies s’acarnissava especialment amb les noies sobre les quals requeia el control totalitari patern i institucional». Vam haver de salvar l’estrip que hi havia entre els temps d’abans de la Guerra Civil per cosir-lo als nostres temps actuals de dones que, com aquelles abanderades, ens volíem emancipades: dones autònomes i responsables en tots els àmbits de la nostra existència personal, professional i social.

Per aquests motius i d’altres d’interès social i antropològic, ja que la nostra és una generació que va revolucionar l’statu quo, crec necessària una literatura que, ja sigui des d’unes memòries, des de la novel·la o des de l’autoficció, sigui testimonial d’aquells temps grisos fins i tot en la urbs barcelonina, en els quals les dones vam haver d’acolorir amb no poc esforç les passes del nostre present, ara ja història, però potser història encara força desconeguda pel gran públic, tret de l’aportació de les novel·les de Montserrat Roig situades a la ciutat de Barcelona.

Amb habilitat narrativa i estil i dicció vivíssima, Anna Rossell desgrana el seu relat a partir dels anys cinquanta del segle XX fins a la mort del dictador Franco l’any 1975: un moment emblemàtic per la seva importància històrica que coincideix amb l’acabament dels estudis universitaris de la protagonista que li obren noves perspectives tant en l’àmbit personal com en el polític i col·lectiu.

A la novel·la d’Anna Rossell és una veu femenina qui en primera persona va descabdellant la vida primer d’una nena que va esdevenint una adolescent i després una jove en temps de formació que viu amb la seva família en un barri de l’Eixample barceloní, tot fent-ne un retrat sociològic de primera mà, no pas llibresc. Les figures humanes que poblen la narració de Rossell, amb els seus clarobscurs, no només són versemblants: són extretes de la realitat pròxima. Vet aquí el valor testimonial de Barcelona, aquells anys, lligat al valor moral que té el relat del despertar intel·lectual i cívic de la jove protagonista que pren part activa en tot el que fa: la noia no es limita a observar l’entorn, sinó que intervé amb accions que li portaran moments de moderada satisfacció per algun guany en la llibertat exercida, però també crisis i moments de gran dolor espiritual, com la mort d’un company de lluita de resultes de les pallisses de la policia franquista. Una policia que sembla que no ha passat pas avall de la història a tenor del paper d’extrema violència que va exercir en ple segle XXI, i en suposada democràcia, durant els fets de l’1 d’octubre de 2017.