L’educació de la princesa

Aquest quadre forma part d’un encàrrec fet per Maria de Médici, reina de França pel seu matrimoni amb Enric IV, a Rubens cap al 1622. La princesa és aquí ella mateixa, ja que l’encàrrec consistia en una sèrie de vint-i-una pintures sobre la vida, bàsicament els èxits, de la reina. El que avui dia en diríem un postureig monumental, vaja.

El costum que les princeses assisteixin a escoles d’elit ve de lluny. El claustre que atén la nena és d’un nivell literalment olímpic: El profe de música, d’acord que no vesteix amb la correcció necessària per a impartir classes, no és altre que Apol·lo. La mestra de les primeres lletres, Minerva i, baixant del cel, en un espectacle de teles, Mercuri dirigeix el procés. No hi havia un déu de la pedagogia que jo sàpiga, Mercuri, missatger dels déus i encarregat també de tot el que tingués a veure amb la comunicació, les trampes i els lladres fa el paper de conseller d’educació.

És el segle XVII i l’activitat docent encara no havia estat capgirada per l’obra de Rousseau. En temps de Maria de Médicis a ningú se li havia acudit que l’educació pogués ser alguna cosa semblant a l’acompanyament de l’infant fins a desenvolupar totes les seves potencialitats. S’educa cap a un model, per una finalitat externa. Per això la banda dreta és ocupada per les tres gràcies, Aglaia, Eufrosine i Talia, l’ideal de l’alegria, la castedat i la bellesa. Són el perfil de sortida. En la programació didàctica que segur que tenen al dia -per alguna cosa són déus eterns i immortals- deu haver-hi uns indicadors d’assoliment i unes rúbriques d’avaluació per escatir si el nivell d’assoliment de la princeseta és prou satisfactori o està encara en procés. Coneixent els Médicis, com no li posin excel·lent no surten a cap altra pintura. De ben segur que la junta d’avaluació serà una hagiografia, un cant de lloança.

En l’educació de la princesa potser trobem a faltar els pares. On són? No tenen res per ensenyar-li? D’acord que no es podia trobar un equip docent millor, però delegar l’educació fins a aquest punt? Queda clar que la hiperpaternitat no ha nascut encara. I no arribarà precisament amb Rousseau, que va anar deixant tots els seus fills a l’hospici a mesura que anaven naixent. El gran teòric de l’educació! El paper ho aguanta tot, la realitat… Rousseau és el precursor de les fundacions amb vocació salvadora, aquelles que saben molt sobre educació sense haver educat mai.

Observem, ja que hi som, com la pobra princesa és sotmesa a una didàctica completament tradicional. En posició genuflexa davant del llibre, rep instrucció directa de part dels adults. Un horror metodològic que de ben segur causarà els traumes profunds de la seva vida: exiliada pel seu fill, Lluís XIII de França, provocarà després dues sublevacions en contra seva. De segur que amb un bon plantejament lúdic i competencial, una metodologia basada en el descobriment i una bona educació emocional, la vida els hagués estat més còmoda.

En fi, que el postureig li ha sortit molt passat de moda. Aquesta educació centrada en un llibre avui dia no mola gens. Ara bé, si substituíssim els deus per Bill Gates, Jeff Bezos i el CEO de Google, Sundar Pichai; si a més traiéssim el llibre i hi posséssim una tauleta o un chromebook i, per acabar, en comptes de les tres Gràcies hi pengéssim tres selfies ben mones, escolta, que donaria el pego, no?