La classe de dansa

El centre de la classe l’ocupa el mestre. Amb posat sever, recolzat en un bastó, observa el grup. No ens estranyaria que cridés, que exigís bastant més que el que estan preparades per fer. Segurament el seu llenguatge serà ofensiu, un punt agressiu, però ell està ben segur de la seva posició. Ell sap el que vol, té la idea exacta de cada moviment fixada a la seva memòria i no s’aturarà fins que els maldestres cossos de les seves pupil·les no s’avinguin a complir les seves expectatives. És un home gran, inflexible, enemic de qualsevol vel·leïtat moderna. El bastó és imponent, llarg fins a l’alçada de les seves espatlles i prou robust com per adreçar a cops l’esquena més rebel. La feina no està ben pagada, no li arriba per un vestit nou més elegant. Però ell se sacrifica, s’immola en aquell estudi per amor a l’art -literal-. Per a ell és un sacerdoci, una missió divina i com que és una tasca molt més digna i elevada que la seva pròpia persona, hi dedica tot el seu esforç, tota la seva energia. Les alumnes el pateixen, no el faran content mai, mai aconseguiran que els digui que ho fan molt bé perquè ell treballa per al manteniment i el progrés de l’art, de la bellesa, de la perfecció tècnica, per un ideal, no per a una colla de nenes.

No ha sentit mai parlar d’educació emocional. No té cap interès a cuidar emocionalment les seves alumnes. En canvi, paradoxalment, el resultat de la seva activitat serà generar emocions en un auditori. El camí de la didàctica no sempre és el camí de la lògica aparent. Per tocar en una orquestra s’ha de practicar molt i molt i molt de manera individual. Per ser un artista creatiu i innovador, cal estudiar a fons els clàssics. Per ser un bon investigador, has de conèixer tot el que ja s’ha investigat. I així.

Representa una època sense concessions, sense miraments. Potser no ens agradaria trobar-nos-el a l’acadèmia amb la nostra filla. Ens semblaria que una extraescolar no ha de ser un lloc per patir. Després lloaríem l’esforç d’un esportista d’elit, ens admiraríem de les seves proeses, l’aplaudiríem i el posaríem d’exemple. Però no ho volem per a nosaltres i molt menys per als nostres fills. Ells han de ser feliços, no suportar un vell amb un garrot. En defensa seva, però, podem dir que tot el que sap ho transmet. No s’ha quedat res per a ell, li semblaria una falta de respecte envers la dansa i, en segon lloc, envers les noies. No sé si podríem dir el mateix de les nostres escoles i instituts. La nostra generació transmetrà tot el que sap als seus joves? O els direm que no cal, que quan ho necessitin ho trobaran a Google?