La bellesa de l’efímer, exposició d’Anna Ribera

Des del dia 8 de juliol i fins al dia 7 d’agost de 2022, a la Sala dels Trinitaris, de Vilafranca del Penedès, es pot veure l’exposició La bellesa efímera, un conjunt de pintures acríliques sobre tela en un original format quadrat, obra d’Anna Ribera.   

Amb Anna Ribera vam estudiar, ella procediments pictòrics, jo disseny gràfic, a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona, de manera que la vaig veure formar-se com a pintora. Vaig poder observar de ben a prop la seva sempre renovada passió per la pintura. Vaig seguir els seus passos a l’encalç de la bellesa del paisatge, la vibració de la llum en les seves teles. Els ulls de l’espectador, llavors com ara, s’inunden amb aquesta claror.

El conreu de la pintura ha acompanyat tota la vida Anna Ribera. Segons explica, sovint pinta mentre escolta Bach, Hendel, Billie Holiday o Bob Marley. Retinguem aquest fet: té incidència en la seva pintura, en l’harmònic ritme intern que se’n desprèn.

A la vista dels treballs d’Anna Ribera cal veure una filosofia de fons que es manifesta en una estètica que representa la natura com a subjecte ‘problemàtic’ en els seus moviments i accidents, però, sobretot, es manifesta com a objecte de contemplació. Ara que som víctimes de la pressa que poc ens deixa veure res en profunditat, contemplar amb atenció silenciosa els seus acrílics sobre el llenç amb fragments de vida efímera condensada en cadascuna de les obres de la pintora Anna Ribera, assossega l’ànim que, a través de l’art, connecta la força còsmica amb la consciència humana.

«Per als artistes, trobar un tema o abocar-hi l’ànima ens ajuda a concentrar-nos, a no dispersar-nos, com és el meu cas i, sortosament, les fulles són un tema inesgotable per a mi. Com més m’hi endinso, més m’atrapen. Les fulles expressen el pas del temps en totes les seves etapes. Des que neixen en la seva tendresa i esplendor fins a la seva maduresa». El paisatge és un dels motius pictòrics preferits d’Anna Ribera. A La bellesa efímera, l’autora interpreta el paisatge de forma subjectiva. Tant que les obres d’aquesta exposició són fragments extrets del paisatge que es concreta en les fulles, en el grandiós espectacle dels seus canvis, en l’epifania de les seves transformacions. A l’observació de la natura, Anna Ribera hi respon artísticament reflectint en les seves obres les constants de la natura, els seus cicles, el seu esclat i la seva decadència, la bellesa transfigurada en formes i colors.

Quan Anna Ribera afirma que «la pintura és el meu espai interior» està dient que quan mirem una d’aquestes obres l’estem veient a ella en la seva naturalesa més transparent, més pura: estem veient la seva visió del món, la seva personal cosmogonia que des de les primeres pintures es realitza en el temps com un tot orgànic, només cal repassar l’evolució de la seva obra. Ara, en els acrílics que componen la mostra La bellesa efímera l’artista hi encapsula moments d’esplendor de la natura que sabem efímers en el cicle de la vida, com efímers som nosaltres mateixos en el nostre trànsit per la vida. En cada quadre trobem un mirall del moment escàpol que volem retenir com en una fotografia, una esperança d’eternitat de les fulles que a cada estació van canviant de forma, de textura, de color.

En les obres que integren la mostra La bellesa efímera hi ha expressada una metafísica de la vida, una conjunció del material i espiritual de la vida que en aquest cas emergeix a través de la natura pintada. Cal apreciar en l’obra d’Anna Ribera la filosofia oculta que la sosté: una manera de ser al món que connecta el més personal i íntim amb l’universal de l’existència, que connecta natura i cultura, que connecta l’artista i l’espectador en un joc de miralls on contemplar la bellesa en el moment del seu èxtasi efímer.

Amb aquesta exposició, Anna Ribera s’afirma una vegada més en la percaça de la bellesa efímera en un instant feliç i en allò imperceptible que s’expressa de forma visual en unes pintures que transporten també al que de perenne té la vida: aquella bellesa espiritual que, com les flors de la pintora Georgia O’Keeffe, es poden contemplar com un mandala.

I anant més endavant en la reflexió que provoca la contemplació de les obres exposades a La bellesa de l’efímer, podem dir que, al mateix temps que acceptem l’efímer de la vida, acceptem també la transcendència de la vida segons la llei de les correspondències, en aquest cas el principi hermètic del ritme, que diu: «Tot flueix i reflueix; tot té els seus períodes d’avanç i retrocés; tot ascendeix i descendeix; tot es mou com el pèndul; la mesura del seu moviment cap a la dreta és la mateixa mesura que la del seu moviment cap a l’esquerra; el ritme és la compensació».

Fem atenció al concepte del ritme ocult en la manifestació de la vida perquè lliga amb l’escolta per part de la pintora Anna Ribera de la música de Bach, Hendel, Billie Holiday o Bob Marley. Cal observar que juntament amb la forma, els colors contrastats i la vibració de la llum que aquests colors i formes desprenen, en les pintures de La bellesa efímera hi emergeix una harmonia interna, una gracilitat, una palpitació que es revela en la composició, compensada, de cadascuna de les peces exposades.

És aquest ritme interior, el respir de l’ànima, el que es transparenta de forma singular en aquestes darreres obres d’Anna Ribera. És per aquest motiu que per aproximar-nos a l’obra pictòrica d’Anna Ribera cal parlar tant d’una estètica com d’una filosofia. O sigui: d’una forma de veure, sentir i pensar el món a través d’unes forces que organitzen una obra creativa expressada a través de la sensibilitat artística de la seva autora per a la qual la pintura és, com diu ella mateixa, «el meu espai interior».

L’exposició La bellesa efímera constitueix una invitació a entrar en aquest santuari, és un convit a dialogar amb la interioritat de la pintora pels camins de l’art, del gran Art que multiplica la visió de l’existència en altres plans de la realitat, com ara un coneixement més aprofundit de la natura que, tot fent-nos de mirall en l’efímer que tant ens costa d’acceptar en nosaltres, ens fa més humils i, per tant, amb més qualitat humana.

     Amb el seu obrar creatiu, Anna Ribera eleva a categoria simbòlica l’objecte artístic: en aquest cas unes fulles que, emmarcades de manera personal, són extretes d’un espai més ampli, i que en la seva nova composició visual esdevenen un paisatge interior a contemplar.