Un dia d'ira serà el dia en què el món serà reduït a cendra

Formo part, suposo que per nostàlgia professional, d’un parell de grups de WhatsApp amb altres mestres, alguns en actiu i altres ja a la reserva i encara algun grup mixt. Aquest dies alguns dels missatges que es van creuant cremen, són realment incendiaris. Altres son d’una ironia ratllant el sarcasme. No els reproduïm per una qüestió de temprança. I encara en queden uns quants de declarament ofensiu amb afirmacions tipus “Això és literalment una merda i un insult”. Naturalment a darrera  d’aquest enrenou hi ha la campanya de televisió impulsada per la Conselleria d’Educació que pretén lloar el fet de que el curs començarà 5 dies abans -5, quedi clar, eh, 5- i aquest avançament sembla que resoldrà gairebé tots els problemes que té plantejats el món educatiu.

És evident, i fins i tot diríem que convenient, que en política cal tenir un mínim sentit d’autoestima, del contrari a la primera critica ja et poses nerviós i a la segona o a la tercera hi ha el perill que tot acabi malament.

Ara bé quan l’autoestima està massa amunt potser el que cal es i és recomanable intentar ser una mica modest i no voler sobresortir en excés, i sobretot, no fer-ho si la teva gestió des del sector del qual ets conseller més aviat es considera poc positiva, vaja negativa de manera àmplia. Esta bé i fins tot, en política, lloable i obligat explicar-se i passar comptes però no fer publicitat enganyosa.

Sense encomanar-se ni a deu ni al diable (o pot ser sí) el conseller d’educació Josep Gonzàlez-Cambray ha organitzat un acte per lloar les mesures que s’han pres al llarg d’aquest darrer any. Cap més conseller ho ha fet i ben segur que ni se’ls ha ocorregut fer-ho. Total, una mena d’autobombo. L’acte es va muntar a l’Institut d’Estudis Catalans i va consistir en una xerrada i col·loqui, amb una directora, una mestra i una alcaldessa, alcaldessa del seu propi partit. La filiació política de la mestra i la de la directora ni interessa ni és rellevant sí que ho és el de l’alcaldessa. Jugar a casa. Hi vam trobar a faltar algun sindicalista. A l’acte a més ha estat acompanyat per tota la cúpula del Departament i per la seva família, mentre de fora arribava el so de xiulets i algun petard d’un nodrit grup de sindicalistes. Aquests es van quedar fora tot cridant contra, precisament les coses que ha fet o les que no ha fet, el conseller.

El Conseller no es va tallar ni un pel “El que fem és bo per a l'alumnat,” va afirmar, no negarem, que potser sí que sigui així, però, vaja, això mateix ha fet  qualsevol conseller, sense necessitat de cap acte d’exaltació personal, de desgreuge. I es va mostrar convençut que ell és un elegit “Oriol Junqueras em va dir que jo no venia a gestionar, que venia a transformar. I m'ho vaig creure, potser massa i tot". Ha explicat que per a ell, que és fill de mestres, va ser un "honor" que el president del Govern, Pere Aragonès, i també el del seu partit li proposessin ser conseller d'Educació i encara va afegir que des del principi va entendre "El primer que vaig pensar és que havia de connectar amb els mestres. I hi connectarem. El soroll és soroll, i passarà”. La connexió de moment falla i mentre el soroll continuava fora de la sala. Ser fill de mestre no dóna, per descomptat, cap mena de ciència infusa per gestionar l’educació del país. La quantitat de conflictes que ha tingut i que té i l’opinió de molta gent del sector no coincideixen precisament amb l’autovaloració altament positiva que fa el conseller de la seva pròpia tasca. 

Aquest va ser un acte, sembla, potser íntim i de recuperació de forces per seguir l’enfrontament amb bona part de la comunitat educativa.

Però sempre hi ha un més.

I la cirereta va ser l’emissió de l’espot publicitari a la televisió sobre l’avançament del curs escolar. Anunci que ha provocat crítiques més que raonables, no sols per la banalització d’alguns conceptes sinó per posar-hi la música del Rèquiem de Mozart precisament on es diu.

Un dia d'ira serà el dia

en què el món serà reduït a cendra,

tal com anunciaren David i la Sibil·la.

Quin espant no es produirà,

quan el jutge vindrà

a aclarir-ho tot estrictament".

Ja resulta sorprenent que una mesura com aquesta s’hagi de publicitar a través de la televisió intentant convèncer de la seva bondat -que possiblement en el fons del tema hi hauria grans acords-. Si cada conselleria hagués de fer publicitat de totes les mesures i accions que fan realment la tele, la seva, no es podria veure. Seria indigest.

Ara s’han fet tres vídeos. Un per a infantil, un altre per a primària i un altre per a secundària amb la informació i propaganda en els que la conselleria ha recordat que el curs començarà una setmana abans de l’habitual.

En aquests vídeos s’observa un grup de nens sortint al pati, el retrobament de dues amigues i després de l’estiu. Tot això, és clar, accelerat per la setmana d’avançament. A més, en aquest al·legat, es remarca que la conciliació familiar, l’aprenentatge i el feminisme són altres dels beneficis d’aquesta mesura, cosa que ha revoltat els sindicats i bona part dels professorat. Fins i tot ja han sortit moltes versions de l’anunci amb “plan de conya” i parodiant el que ha fet al conselleria. La veritat si ens creiem que avançar el curs cinc dies, cinc matins ajudarà a la conciliació familiar o a implementar el feminisme és que ja hem perdut el nord i vivim de despropòsits.

Ni cinc dies, ni deu ni quinze poden ser talismans tant transformadors. Cal anar al fons dels temes pendents en el sector educatiu i no banalitzar temes com excusa per fer propaganda.

La conciliació familiar depèn d’un canvi global a la societat, la transformació feminista no arribarà per cinc dies d’avançament sinó per una generalització de la consciència d’equitat i igualtat que va més enllà del temps escolar. Si amb cinc dies més millorarem l’aprenentatge hem descobert la pedra filosofal i si es tracta de treballar per l’equitat és un autèntic sarcasme, cinc dies no ho resolen ni de lluny.

Valgui que el calendari escolar requereix un canvi de fons. Ningú no ho dubta, però l’anunci creiem que està fora de lloc, i no sols ja pel fragment musical sinó perquè el que diu no és cert, almenys no del tot. Magnificar la mesura quan l’escola hi falten tantes coses ve a ser, com a mínim innecessari fer aquests anuncis.

Magnífic Conseller, tot sigui pel seu honor i glòria.

I segurament tot plegat ha fet créixer la ira de molts docents esperant que el “jutge” (les urnes) ho aclareixin.

Passarà la història sí, del cinisme, clar.

Augurem, malintencionadament, clar, que el proper anunci anirà amb els acords de la Patètica de Beethoven.