Lluís Maria Xirinacs o l’autobiografia com a revelació-provocació

Lluís Maria Xirinacs Damians (Barcelona, 1932 – Ogassa, 2007) va escriure Des de dins de mi (Voliana Edicions), durant el seu empresonament a l’hospital penitenciari de Carabanchel (Madrid), l’any 1975. Aquesta autobiografia, que va des del seu naixement l’any 1932 fins al dia 3 d’abril de l’any 1955 -diumenge de Pasqua, jornada en què Xirinacs és ordenat sacerdot-, comprèn la seva infantesa, adolescència i joventut, etapes de la formació del seu caràcter personal, intel·lectual i religiós.

Des de dins de mi és un títol ben explícit, ja que hi ha la voluntat expressa per part del seu autor d’escriure no només els fets que constitueixen la seva trajectòria biogràfica, molt influïda per la religiositat de la seva mare, sinó que ho fa des de dins, és a dir, implicant-hi l’ànima que, com el mateix Xirinacs expressa, ara és presa per l’àngel ara és presa pel diable. La lluita és constant entre aquestes dues forces que en el cas de Lluís M. Xirinacs cal interpretar de les seves pròpies paraules com l’instint més genuí de la seva ànima cap a la vida contemplativa i mística que inclou el sentit de l’amistat i la fraternitat, i l’astúcia del diable interior per conduir les passes del nen i del jove brillant tant sovint com li és possible vers els fastos de goig mental que atorga la glòria mundana farcida de molts coneixements fruit de grans treballs d’estudi facilitats per una intel·ligència prodigiosa que no li estalvia, però, els esforços que finalment es veuen recompensats per uns bons resultats.

Lluís M. Xirinacs no amaga res, dels seus moments de supèrbia i de consciència de persona superdotada exalçada pels seus mestres. I sorprèn perquè potser estem massa acostumats a entomar les falses humilitats que incomoden perquè es veu el llautó del suposat humil, si bé també és cert que en aquest llibre a vegades es fa incòmoda la lectura descarnada d’unes pàgines que exposen la interioritat més profunda del jove escolapi en formació primer a Alella i Moià, i després a Iratxe i Albelda, alhora que informen, i de la manera més transparent i descriptiva en els detalls, la interioritat d’aquesta formació com a escolapi en aquells anys cinquanta del segle passat, en què l’Església tenia tant poder sobre les consciències. Resulta estrany, per inesperat, no trobar gaire el bon Déu (prenc l’expressió de Rainer M. Rilke), en un lloc on hi hauria de ser, esplendorós, com la llum que il·lumina la nit. Ara bé, si la mediocritat i l’ambient carregat de rutines decimonòniques oculten el sol del bon Déu també el pot ocultar una enorme muntanya de saber que no deixi traspassar la llum de l’esperit, la llavor de tota realitat, humana i divina al mateix temps. Fins i tot la teologia pot arribar a ocultar el que el místic veu, experimenta en carn, ànima i esperit? En un moment determinat de la seva formació l’escolapi es farà moltes preguntes sobre aquesta qüestió.

Entre vaivens i contradiccions, no poques vegades l’àngel interior, que té amistat amb el bon Déu i procura a Xirinacs experiències místiques, és arrossegat per la pols del món i aleshores creix el diable, que no és necessàriament el mal present en conductes diabòliques, això no, sinó com una força present en les diverses formes que alimenten la mundanitat, la supèrbia, la vanitat de la fama i l’ego: «Com era llei en ell, el diable avançà els esdeveniments. En els seus estudis, es proveí d’uns llibres que fossin superiors al nivell exigit per al batxillerat». És clar que per assolir la fita del que s’anomenava Examen d’Estat el jove escolapi va haver de privar-se de tota mena d’esbargiments i vacances. «Però no ens enganyem –escriu Xirinacs-, el balanç entre turments i plaers se saldà sempre en positiu». El jove va obtenir la nota màxima en l’examen, la qual cosa el va col·locar en un pedestal del qual aviat va voler baixar –dins seu l’àngel també feia la seva feina-, i va tornar a surar la vella temptació de fer-se cartoixà. Aleshores el seu mestre li va aconsellar que seguís preparant-se per a l’escola Pia, ja que nois com ell eren necessaris per a un canvi en l’encarcarada institució escolàpia... A la seva autobiografia Xirinacs explica els avatars d’aquest inici de canvi en la institució en un relat minuciós que val la pena de llegir lletra per lletra perquè deixa veure com costa de moure dinosaures levítics a l’empara d’una Església piramidal.

L’any 2019 va iniciar-se la digitalització de l’original de Des de dins de mi, que era entre els documents personals de Xirinacs. Des de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs de seguida es va comprendre la importància, la rellevància d’aquest manuscrit «interessant, sincer, ple de vida, narració de les accions i inquietuds d’un home extraordinari, des dels records de la infantesa feliç, fins a l’ascensió a la piràmide levítica, sacerdotal», com consta en una nota al final del llibre.

L’activitat intel·lectual, social i política de Lluís M. Xirinacs té l’origen en aquests primers vint-i-tres anys de la seva vida. Aquesta autobiografia és la revelació del seu ésser més íntim, el pal de paller del seu jo interior i exterior, tal com ja ho va entendre Agustí d’Hipona, quan va escriure: «La veritat habita en l’home interior».

Des de dins de mi, Xirinacs, va més enllà, però, d’unes confessions personals i constitueix un text revulsiu no apte per a ments acomodades i esperits tímids a l’hora de sortir dels marcs coneguts o més estrets encara, com són els marcs dogmàtics. Des de dins de mi és una provocació (per políticament incorrecte, com es diu ara), com tota autobiografia que deixi veure amb tanta nuesa l’acció del diable que, en el seu cas, s’encarnava en un noi cregut. Tenia raons per ser-ho: era un jove brillant que volia saber-ho tot i tot ho sabia, o gairebé. Aquesta pulsió de lligar-ho tot amb tot seria l’embrió del pensament que donaria lloc al seu model filosòfic Globàlium. Però va haver de lluitar sempre per compaginar l’acció de l’àngel i del diable que dins seu l’empenyia a voler la glòria, si bé cal preguntar-se, quina glòria. Perquè el privilegi de servir Déu com a sacerdot és el mateix que ser un home de Déu?

A Des de dins de mi Lluís M. Xirinacs es fa preguntes essencials, no les tem, i són determinants per fer avançar el seu pensament i la seva acció que, com sabem, va ser insubmisa i agosarada. Així, aquesta autobiografia, un llibre important en la bibliografia de Xirinacs, ho és també des del punt de vista tant filosòfic com espiritual perquè no dona res per fet: l’autor hi revisa les qüestions nuclears de l’existència humana amb el fi bisturí que és la paraula confessional. Perquè amb tota mena de mirallets psicològics podem enganyar tothom, però, en la lucidesa de l’esperit, a nosaltres mateixos no ens podem enganyar, a no ser que vulguem ser presoners d’una vida alienada, ens vulguem ocultar rere una vida impostada. Xirinacs va gosar ser qui era des de bon començament.