L’escola d’Atenes

Reunió de claustre de secundària.

L’edifici escolar sembla magnífic, llàstima que no tingui sostre. Aparences. El dia que es va inaugurar va optar a un premi FAD, però ja se sap, les retallades, la manca d’inversions…

Que pintés el núvol al fons resulta pertorbador. El núvol que substituirà els llibres, els quals ja havien substituït els caps. Si us hi fixeu (un detall que ha passat desapercebut per a tots els intèrprets de l’obra) el personatge més a l’esquerra (sinistra) està manipulant una tauleta electrònica. Flipant… La capacitat profètica de Rafael ens deixa bocabadats.

Al centre, els dos personatges principals. Amb el dit apuntant cap al cel, l’idealista. En totes les escoles i instituts hi és, pot ser el cap de pastoral o pot ser un idealisme més de tipus pedagògic redemptorista. El dit amunt apuntant a les competències, a l’aprenentatge significatiu, a les noves tecnologies, a la innovació, a la nova llei educativa -sempre hi ha una nova llei educativa- amb la seva nova terminologia retorçada que servirà per il·luminar aquelles cabòries que restaven en la ignorància.

Al seu costat, amb la mà cap al terra, el pragmàtic. El que vol una avaluació dels aprenentatges, el de “tot això està molt bé, però què fem amb els qui només venen per tocar els collons”, el que recorda que no arriba el wifi a les classes de l’ala sud, el que s’atreveix a dir que no hi ha hores per a tanta programació.

No es posaran mai d’acord. L’idealista pensa que el pragmàtic és un aixafaguitarres. Tan bonic com li quedava el col·le en el seu powerpoint! El pragmàtic pensa que l’idealista és un gilipolles. Si no perdés tant el temps en reunions i en dissenys de programació tindrien més hores per atendre aquells alumnes nouvinguts.

Als seus peus, llençat a les escales, el profe de bio. Es jubila el curs vinent i ja se li’n fot tot. Ens envia a tots a la merda, no tenim remei, no hi ha manera. En primer pla, assegut, recolzat en una barana, el melancòlic. Li falten dos patis per agafar la baixa. No sap què hi fa allà. De jove s’ho va creure però ara no connecta i tampoc té l’energia necessària per enfrontar-se a trenta adolescents frescos, de relleu, nous de trinca cada curs.

La resta s’organitzen per grupets. Uns fan la pilota a l’idealista i uns altres, al pragmàtic. Ho fan sense escrúpols, sense pudor. Al cap i a la fi, als caps els encanta que els aplaudeixin. Richard Sennet ho diu però tothom ho sabia d’abans: “Com menys capaç és el polític, més egoista i narcisista és”. A les escoles es pot generalitzar: com més incapaç és el cap d’estudis o director, més egoista i narcisista és. El pilota traurà rendiments. Entre els del seu grup està el successor, per exemple. A la dreta hi ha dos grupets més que funcionen de manera autònoma. Uns són els d’anglès, viuen a part i no els cal mantenir relacions impúdiques amb el poder. Els altres són els d’educació física, alhora simpàtics i intocables.