La memòria que genera baralla

El Congrés ha aprovat una llei de Memòria Històrica que substitueix la que es va aprovar quan era president del Govern Rodríguez Zapatero que ja li va costar des d’insults a desqualificacions amb arguments que era una revenja i no una llei. Una part de la dreta creu ara, amb la nova llei que hi ha una traïció a la història. Els serveix el debat per, un altre cop, reinterpretar la història a la seva manera sense cap mena d’objectivitat, amb un clar maniqueisme, ni cap mena de reconeixement de la seva responsabilitat en fets luctuosos. La llei ha de potenciar i posar de relleu l’objectivitat dels fets per evitar inútils confrontacions altre cop.

Al país hi ha hagut una guerra civil, una dictadura de més de quaranta anys amb voluntat de silenciar el passat i amb una benedicció de la repressió més dura, i a més hem patit episodis sagnants de terrorisme que també fa força anys que han acabat però són fets que mantenen encara ferides obertes.

La dreta s’abona a demonitzar qualsevol, intent d’explicar algunes veritats que potser fereixen però que cal que es posin damunt la taula per poder afrontar-les amb naturalitat amb esperit crític per superar vells contenciosos.

Alguna esquerra tampoc no ha trobat que la llei acabi amb la impunitat d’alguns actes, accions i per tant també s’hi ha posat d’esquena.  

La memòria històrica cal entendre-la com el reconeixement a unes generacions a les que se’ls ha negat en bona part la seva història i com el pagament d’un deute col·lectiu cap els que han preservat la seva memòria com a contribució a la història. És també un oferiment per conèixer el passat de manera objectiva i situant a cadascú en el seu lloc a les noves generacions que hauran d’interpretar des del màxim realisme i certeses el que ha passat i passa encara avui.

El cert és que el tema de la memòria té unes anades i vingudes segons el moment i l’oportunitat i potser seria desitjable que es formalitzessin uns programes d’actuació concrets i determinats amb un temps d’execució amb la posterior avaluació.

El debat de la nova llei de la memòria històrica no ha estat un debat pacífic ni ordenat i ha comportat una votació complexa i ha estat així perquè possiblement hagués calgut una mica més de temps -i potser més mà esquerra- per anar trobant acords en les desavinences que encara hi ha a la majoria de la investidura.

El principal partit de l’oposició ha tingut un paper galdós, ja es va negar d’entrada a no entrar en possibles transaccions o esmenes que podessin fer canviar el seu vot fent-hi aportacions. No, la seva posició, ja en tràmit i en la prèvia quan encara la llei no estava ni presentada, era que si arriben la govern la derogaran en la seva totalitat. 

Però aquestes actituds encara es basen en arguments falsos a algunes  afirmacions inqualificables, execrables com al·lusions al cop d’estat o barbaritats com la justificació de l’execució de Puig Antich, quan hi ha estudis i investigacions més que versemblants de que els fets no van anar com el sumari condemnatori deia.

O insinuar que cal defensar més unes víctimes que altres.

Fal·làcies i situar-se en una presumpta, falsa i inacceptable superioritat moral respecte als vençuts, a les víctimes de la repressió fins a arribar a justificar els botxins.

Sembla del tot impossible trobar un espai que doni pas a una possible reconciliació. Durant quaranta anys es va viure només honorant i afalagant a unes víctimes i menystenint i ignorant a les altres, i això fet des del mateix poder que estenia, a més, una repressió ferotge ben planificada i millor executada. Que ara aquelles víctimes del franquisme i la dictadura tinguin un record, una restitució i un paper en la història del futur és el mínim que es mereixen.

Però realment què és el que pot molestar a aquesta dreta parlamentària. Que és condemni el cop militar dels franquistes? Consideren que no cal refermar els valors del les víctimes del franquisme i la seva vocació democràtica?  Consideren que és exagerat que es declari il·legal un règim sorgit d’un cop militar i mantenint-se en base a la repressió i la negació de drets durant quaranta anys? Creuen que afecta la veritat històrica treure títols nobiliaris falsos adjudicats pel franquisme a protagonistes amb historial negre durant la guerra i la repressió?

Tanmateix aquesta dreta que no vol acceptar aquest principis de la memòria democràtica no pot homologar-se a una dreta europea que accepta clarament les responsabilitats en determinats fets històrics i no passa res. Quan la voluntat és la reconciliació i ser veraços en la presentació dels fets. No és pot afirmar que el règim de Franco va portar la democràcia. És fals. Perquè amb tots i les seves mancances, oblits i renúncies, la Transició Democràtica va significar una voluntat de passar pàgina sense oblidar el que havia passat.

Fa pocs dies es commemorava a França les nefastes dates del 16 i 17 de juliol de l’any 1942. Fa vuitanta anys es produïa un drama que ha passat a la història com “la batuda de Vél d'Hiv (Velòdrom d'Hivern)”. En una ràtzia contra els jueus ordenada pel govern de Vichy, govern col·laboracionista amb el nazis, es van detenir a més de 13.000 jueus, majoritàriament dones i nens menors, que van ser tancat al velòdrom. Cal dir que la policia francesa va participar de manera entusiasta en les detencions. Alguns gendarmes, pocs, van fer la vista grossa i alguns jueus van poder fugir. La majoria del jueus amb trens francesos van ser deportats als camps de concentració on van morir. Van haver de passar més de cinquanta anys perquè l’Estat Francès assumís la seva responsabilitats i demanés perdó pels fets. I qui ho va fer? Doncs Jacques Chirac, que, el 1995, assumia els fets feia un mea culpa i restablia la justícia històrica. Va dir Chirac “França, pàtria de les Llums i dels drets de l'home, terra d'acollida i d'asil, França, aquell dia, va cometre l'irreparable, faltant a la seva paraula, i va lliurar els seus protegits als botxins". Els següents presidents han seguit rendint honors als deportats. I Chirac no era precisament un president d‘esquerres. L’anterior a ell, el que representà a l’esquerra, Mitterand, mai va voler reconèixer cap culpabilitat de l’estat, afirmava que el govern del moment res tenia a veure amb Vichy. D’acord però hi ha una necessària reparació moral que ha de fer l’estat per ser justos amb al història.

La dreta espanyola hauria de prendre nota. Prop de 90 anys més tard encara és incapaç de condemnar el cop franquista i boicoteja una llei que vol posar  algunes coses, no totes encara en solfa, en al línia que marca l’ONU que indica la necessitat de generar polítiques de la memòria i fer-ho precisament per enfortir al democràcia i pagar els deutes morals que l’estat té amb les víctimes. Aquí, per exemple, queden encara víctimes enterrades a les cunetes i prop de les tàpies de cementiris. Totes les víctimes sigui d’on siguin mereixen la seva rehabilitació i el seu record i els botxins la condemna de la història. 

Hi ha qui legítimament diu que la llei es queda curta. Potser té part de raó, però potser el que cal es valorar les possibilitats que s’obren amb el nou text legal. Sense renunciar als legítims postulats i demanades, potser també cal acceptar que el procés de la memòria històrica és lent.

Potser caldria més ambició però la nova llei obre portes que fins ara semblaven tancades amb pany i forrellat.