Prendrem mal

Cada dia, quan surto a fer el tomb reglamentari que la meva edat requereix, passo per davant un petit monòlit que marca el lloc on rau el pou que, segons la làpida, abastia Les Cabanyes d’aigua potable, a quatre passes de la casa nadiua de l’il·lustre Torras i Bages.

Potser per això, en comptes de reflexionar sobre la guerra d’Ucraïna o la fatxenderia de Xina jugant a guerra al voltant de l’illa de Taiwan, el meu cap rumia el futur dels nostres aqüífers. Els nostres i els de tot el món. No endebades els científics acaben de proclamar que el mite de l’aigua pura i cristal·lina ha passat a millor vida. Que, ni aquelles aigües de muntanya que ens emmirallen des dels anuncis de televisió, estan lliures de contaminació. Normal. Si, com demostra el nostre cotxe aparcat al carrer, tenim un aire ple de partícules de tota mena i mida, quan allà s’hi forma una pluja, aquestes partícules es dissolen o integren en les gotes d’aigua. Per més que els publicistes segueixin parlant d’aigua pura d’aiguaneix o de glacera.

I clar, si això passa amb l’aigua evaporada de l’atmosfera que es condensa, que no voleu que passi amb aquella que, un cop caiguda a terra des dels núvols, llisca per la superfície i, tard o d’hora, penetra cap al subsol per acumular-se o atardar-se en la dita capa freàtica, en contacte permanent amb les porqueries que, llençades des de qui sap on, han acabat reunides amb ella.

Però, segons les informacions que anem coneixent, aquest no és l’únic problema amb el que hem d’enfrontar-nos quan parlem de l’aigua. Perquè nosaltres, savis com ens creiem, estàvem força convençuts que si alguna cosa no ens mancava, era aigua. No endebades els nostres avis, quan venia una sequera greu, invocaven els deus amb la clàssica frase de “aigua senyor, que de vi ja en venen”. I quan varen veure que els déus no estaven per la feina, varen desenvolupar mètodes per garantir-se l’abastiment d’aigua més enllà del que subministraven les fonts naturals. Un mètode que va començar amb les basses o cisternes de les masies i cases, per acabar en unes immenses basses comunitàries en forma de pantans i rescloses.

Però aquesta tecnologia depenia de la pluja. Per això els humans, un cop conegut el cicle de l’aigua i l’existència de la capa freàtica, varen optar per anar a buscar aquella aigua segura que dropejava a les profunditats de la terra i dur-la a la superfície. Primer amb les sínies mogudes per animals i després per màquines. I de forma estrictament extractiva, sense pensar en els possibles efectes secundaris. Tot valia per evitar la set i les sequeres.

Avui, però, hem començat a veure les orelles del llop. En un món on, es digui el que es digui, l’aigua no és considerada un bé preuat sinó un recurs inesgotable, hem anat tirant de beta. Convertint zones de pluja escassa en jardins artificials més o menys frondosos mantinguts a base d’aigua extreta del subsol o portada de terra enllà. Omplint el territori de piscines hereves no massa útils d’aquelles basses de les cases pairals. I de pous particulars a les segones residencies, continuadors de les primitives sínies. I paral·lelament, diguem-ho tot, fent un ús absolutament desmesurat i irracional de l’aigua que la societat posa a la nostra disposició a la portella de casa. Perquè no deixa de ser esfereïdor que al nostre estat hi hagin més d’un milió de pous excavats, sense llicència ni control, com vàrem saber des del 2019 quan el Julen, aquell nen de Màlaga que va perdre la vida, va quedar presoner d’un d’ells.

No hi ha cap raó per pensar que els nostres aqüífers estan preparats per passar de la cultura del blat o la vinya, a la de l’alvocat o el mango (grans consumidors d’aigua) com està succeint a amplies regions del nostre estat. I caldria que, qui en té la responsabilitat, en prengués nota.

Perquè, agradi o no, el canvi climàtic ja és aquí. Encara que ningú ens expliqui com la Mediterrània va evolucionant lentament d’una bassa refrescant i temperadora del nostre clima, a una immensa caldera d’aigua calenta que, de tant en tant, podrà arribar a bullir. Com les aigües del golf de Mèxic. Allà on, com sabeu, de tant en tant la gent acaba prenent mal.