Els bisons d’Altamira

Per què la gent del paleolític s’entretenia a pintar animals a les cavernes és un problema que no té solució. Cada investigador i cada època pot dir-hi la seva i, sempre, cada hipòtesi serà més reveladora de la mentalitat de qui la formula que no pas de la dels qui les van pintar. Per això s’han adduït motius religiosos, espirituals o rituals -sempre amb aquest biaix de superioritat de l’home actual-. S’ha parlat de l’art per l’art, perquè sí, per pura estètica i resulta bastant atractiu. La llàstima és que una especialització en uns determinats animals i res més durant milenis no sembla encaixar en la mentalitat d’uns artistes romàntics. A més seria un cas únic. Els paleolítics feien art però sovint aferrat a la utilitat, a l’objecte; decoren les seves eines, no posen escultures a les rotondes.

Ara estem en condicions de donar la hipòtesi que finalment -ja ho veureu- serà la definitiva. Quan visitem les coves pintades o les seves reproduccions, gairebé sempre és al mes d’agost. Inconscientment ens fem la idea d’una colla d’okupes vivint a l’aire lliure, caçant i recollint com Adam i Eva al paradís. Una mica rucs, amb un llenguatge limitat i uns esquemes culturals simples. La veritat és que aquella gent sobrevivia als hiverns amb certa soltura, dedicaven una part del dia a alimentar-se i a collir per emmagatzemar. No tenien jubilació però res ens fa pensar que fossin ximplets, que els seus idiomes no fossin tan enrevessats com el llatí o el grec o que les seves idees socials, polítiques o naturals no fossin tan complexes com les actuals. Al cap i a la fi, si ara ens deixen en pilotes en un bosc, no durem ni una setmana. Ells ho van fer durant centenars de milers d’anys.

Tenint això en compte podem afirmar sense por d’equivocar-nos (sense por, perquè tothom s’equivoca en aquest tema) que el que tenim davant és una pissarra d’una classe on s’impartia matèria quan no es podia sortir a fora pel mal temps. La canalla aprenia abans de veure’ls en directe com eren els animals que sortien a les rondalles i que es menjaven durant l’hivern. L’avi els explicava on havien de clavar la llança per matar-lo ràpid. En les escenes de grup, el contingut de l’aprenentatge era quin era l’animal que s’havia de triar.

Com veieu, tot plegat, un ensenyament memorístic, de transmissió directa i sense atendre als interessos dels infants. No ens ha d’estranyar que el paleolític sigui l’etapa més llarga de l’espècie humana. No hi havia manera de sortir-se’n, no estimulaven la creativitat. Colla de mestres repetitius! Generació rere generació, vinga, al bisó!