Calma tensa

Que, malgrat el desgavell generalitzat de la situació, els nostres rectors i representants estan prenent el sol a qualsevol platja paradisíaca mentre nosaltres ens nodrim de pobles cremats, pantans assecats i temperatures de rècord. Però només cal comprovar com, quan la/el ministra/ministre del ram fa pública una ordre sobre algun d’aquests aspectes, el nou cap-gros del PP o algun delegat seu, salten cap als micròfons i li diuen(ens diuen) quatre coses grosses. I com, més enllà de la resposta discrepant perfectament esperable, deixen anar en un moment o altre una petició de dimissió del govern actual a la qual aquest dóna la callada per resposta. Hi ha doncs una situació de calma tensa en la qual salten de tant en tant espurnes que fan pensar en un foc de fons. Similar a les brases que, amagades en el cor d’un tronc caigut d’un bosc mig cremat, esperen les condicions favorables per convertir-se en flames roents que cremin tot el que toquin.

Dos fets objectius semblen avalar aquesta hipòtesi. De forma ineludible -tot i que lleugerament variable- el 28 de maig de l’any vinent tindrem eleccions municipals. I caldrà sumar-hi les autonòmiques de dotze comunitats. Nou manades ara pel PSOE (Astúries, Aragó, Valencia, Extremadura, Castella la Manxa, Navarra, Balears, Canàries i La Rioja), dues on el PP fa i desfà (Madrid i Múrcia) i Cantabria, on el PSOE i Revilla es reparteixen la feina. Una xifra que podria augmentar a tretze si el PP de Castella i Lleó decidís avançar les seves per intentar treure’s del damunt el mort de VOX.

Unes eleccions que hores d’ara i en espera del que pugui generar l’hivern que se’ns acosta, sembla que afavoriran clarament al PP a la vista del sentiment d’emprenyament que, ja avui, mostra la ciutadania amb les enquestes del CIS que, diguem-ho tot- han passat de ser paraula de Déu a rumor a comentar entre dos glops de cafè. Que, per tant, obliguen al PSOE a posar tota la carn a la graella sense defallir ni un instant. Aprofitant qualsevol fet més o menys fortuït per dur l’aigua al seu molí. Com previsiblement farà amb la presidència de la Unió Europea que coincidirà, si tot va segons les intencions manifestades per Pedro Sánchez, amb el final de la seva legislatura actual.

El segon fet objectiu que serà ineludiblement important, serà aquest final de mandat de Pedro Sánchez i les corresponents eleccions generals que, pel camí convencional, haurien de produir-se a finals de 2023 però que, com tothom sap, poden modificar-se per decisió del president, donant-li així un comodí que, ben utilitzat, pot ser-li molt útil. Fins i tot permetent-li plantejar un retard fins que Espanya deixi de presidir la Unió Europea. Possibilitat que, a primera vista, la constitució no contempla però que es podria formular en base a la complexa situació que l’organisme pateix i, pel que sembla, continuarà patint durant un temps.

Perquè sembla, com deia, que les eleccions del maig vinent no pinten, de moment, massa bé pel PSOE i l’esquerra en general, fet que col·loca a Sánchez en la disjuntiva de lluitar per un PSOE omnipotent o un PSOE liderant una esquerra que fa pinya al seu voltant.

A més, si les coses no acabessin de reeixir en la primera contesa electoral, no sembla massa aconsellable passar mig any paint el fracàs, abans de les eleccions generals on hom es juga el pa i la sal. I menys encara quan tens a la màniga l’as que et permet fixar la data de les eleccions., i notes que al teu rival directe la camisa no li toca el cos encara que, en públic, vagi recuperant un cert to més propi de la fatxenderia d’Aznar que del aire conciliador que Núñez Feijóo va exhibir els primers dies després de ser elegit.

Recapitulem doncs: Tenim una oposició majoritària que vol marcar paquet i evitar, de totes totes, socis que li posin dificultats, però que sap que si l’adversari juga bé les seves cartes, ho té bastant pelut, i un govern minoritari al que les seves “ampliacions” no paren de posar-li problemes però que sap que, si juga bé la seva carta enfront l’oposició, pot recuperar l’hegemonia. Però cap d’ells sembla tenir -de moment- la “poció màgica” que li garanteixi. Per tant, un i altre estan més pendents de descobrir i magnificar els errors del contrincant que no pas de descobrir i magnificar les virtuts pròpies. Com en els duels de les pel·lícules del Far West.