Amb un ‘ai’ al cor

Perquè, si no n’hi hagués prou amb la calor que seguim passant, la guerra d’Ucraïna que segueix sense treva possible, y la inflació que des de fa uns mesos està desbocada -i sembla que pensa continuar- arrossegada pel preu de l’electricitat i els combustibles, tenim una sequera contundent que podria entestar-se en voler ressuscitar el fantasma de les restriccions de consum i un panorama polític que amenaça amb fer-ho saltar tot pels aires, sense saber on poden anar a parar els bocins resultants de tot plegat.

Perquè, encara que sembli, arran de les darreres votacions al Congres de Diputats, que la calma tensa que comentàvem fa un parell de setmanes ha perdut virulència, no es pot descartar que tot plegat sigui més l’efecte de les dues setmanes de descans reparador de ses senyories, que del resultat de les possible negociacions. O no veieu possible que demà mateix, Junts torni a girar l’esquena a Sánchez, ERC a exigir una trobada de la mesa negociadora i el PP a reclamar la dimissió de l’actual govern per la colla de mesures més o menys inconnexes que ha anat prenent a correcuita, tantost passant el mort d’algunes a les CCAA, com reclamant i aplicant a d’altres la centralització en benefici propi. 

Però val a dir que l’alerta que tot això provoca, potser per desig més que per anàlisi seriós, no és, per molts, angoixant. L’aparent empat entre l’esquerra del PSOE i la dreta del PP, sembla tenir garantit, no de forma plàcida i automàtica però si de forma suficient, el suport del centre,  l’esquerra extrema i els nacionalismes a Pedro Sánchez.

Altra cosa – i aquest “ai!!!” si que hauria de ser fort- és el que pot passar a Itàlia que, recordem, te convocades eleccions generals d’aquí quatre dies, el 25 de setembre. Allà també hi ha un empat virtual -pel que diuen les enquestes- entre els ultradretans “Germans d’Itàlia” manats per Giorgia Meloni i els centreesquerrans del Partit Demòcrata d’Enric Letta. Les darreres enquestes els situen ambdós al voltant del 25%. Però, a diferència d’aquí, els primers son els que reben més suport de les altres forces. En concret, Meloni sembla comptar amb el recolzament de la Lliga de Mateo Salvini i la “Forza Itàlia” de Silvio Berlusconi, fet que li afegeix el 14,5% de vots del primer i el 7% del segon empenyent la coalició fins el 45% de votants. Un fet que, afegit al peculiar sistema electoral italià, barreja de majoritari i proporcional, i al recolzament que el mateix sistema dóna a les coalicions de varis partits, pot permetre a la dreta associada de Meloni, arribar a aconseguir el que el sistema polític italià denomina “majoria qualificada” i que suposa un salt qualitatiu en les atribucions del govern ja que, per posar només l’exemple més cridaner i preocupant, permet al govern introduir canvis en la constitució sense necessitat de ser referendats pel poble.

I clar, aquesta veritable bomba de rellotgeria posada al mateix cor de la Unió Europea pot tenir uns efectes demolidors que units als del “brexit” britànic (per cert, país que, des de fa un més i escaig té un president de govern interí passejant-se pel món), poden deixar el projecte europeista als peus dels cavalls de la dreta més extrema que segueixen galopant enfollits com ho feien ara fa 100 anys.

Si a tot això hi afegiu els panorames confosos, tèrbols i ambigus dels antics països de l’òrbita de Moscú integrats correcuita a la Unió Europea per raons estratègiques, no sembla que puguem encarar aquest setembre que just comença amb massa optimisme.

Potser el nou director de TV3 encara sigui a temps de recuperar la gent de Dagoll Dagom i encarregar-los una nova sèrie d’humor que, en comptes de dir-se “Oh! Europa”, porti per títol “Ai Europa!”.