La duquessa de Langeais

La duquessa de Langeais forma part de l’ambiciós projecte literari de Balzac: La Comèdia humana, en contraposició al tríptic de signe iniciàtic: La Divina Comèdia del Dant.

L’any 1832 Balzac va concebre la idea d’escriure una sèrie de novel·les que, relacionades, retratessin la societat del seu temps. En el cas de La duquessa de Langeais Balzac descriu de manera minuciosa les relacions entre homes i dones de la societat parisenca en la qual regna Antoinette de Langeais: tot París sucumbeix a l’encant de la jove casada, i de manera incondicional, el jove Armand de Montriveau, general de les guerres napoleòniques que hi perd l’alè, i amb el qual la noia juga de manera tan sofisticada com descarnada... mentre no se n’enamora.  

Darrere aquesta obra galant, amb tots els rituals del festeig explicats des de dins i des de fora del tocador de la duquessa, hi ha una història d’amor que salvant les distàncies podria haver estat inspirada a l’avançada –els bons escriptors a vegades es revelen ben profètics-, en la pròpia història d’amor de Balzac amb la comtessa d’origen polonès, Ewelina Haṅska, amb qui va mantenir una llarga relació amorosa iniciada per carta. Al final dels seus dies Balzac va arribar a casar-s’hi pel fet que, atesa la ja malmesa salut de l’escriptor, la comtessa va preveure que el matrimoni duraria poc temps.

La comtessa Ewelina Haṅska era una dona casada, molt gelosa de la seva posició social i estava molt preocupada per l’herència del marit. En realitat, no estimava Balzac i la seva relació amb l’escriptor famós era un divertiment molt estimulant, com en el cas de la jove Antoinette de Langeais respecte del general Armand de Montriveau, fins que aquest, mitjançant el consell d’un amic que se les sap totes quant a aquest tipus de dona frívola, amant del plaer del coqueteig i dona de moda en el seu entorn privilegiat, posa fre a tanta vaguetat enfront dels seus sentiments sincers. És en aquest moment que la dama regalada reacciona i s’adona de l’afecte que veritablement sent pel seu pacient amant, i davant diverses temptatives fallides de poder redreçar l’amor que ha deixat escapar com aigua entre els dits, desapareix d’escena per tornar a aparèixer en un dels capítols de la novel·la de Balzac com la carmelita Teresa, que en els seus cants i oracions prega pel seu estimat.

Per crear enjòlit, tal com el crea Balzac, no desvetllarem aquí el gir inesperat que pren la novel·la, només farem èmfasi en l’amor sublimat en la religió, un tema recurrent en la història de la literatura potser perquè permet construir un relat de l’amor ideal, pur, així com posa de manifest la tesi, aquesta real, i que l’escriptor francès recull de la tradició, que si l’egoisme, la vanitat i la superficialitat en l’amor corromp els sentiments, l’amor sincer, profund i desinteressat salva l’amor i els amants.