-
Pols de guix
-
Jordi Larregola
- Sant Sadurní d'Anoia
- 29-08-2022 11:36
Eix
Dos mil anys després, tots els nois i noies de la seva edat saben llegir i escriure
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Tradicionalment s’ha pensat que aquest era un retrat representant Safo, la poetessa grega. Costa saber res de forma certa sobre una dona que va viure al segle VII a. de C. Podem llegir-ne encara 650 versos i treure’n conclusions, segur que totes massa agosarades perquè és molt més gran la nostra ignorància sobre el context i el significat que no pas allò que podem assegurar. Són versos que ens arriben escapçats de les seves obres i comentats des de prismes diferents que no sabem si ens aclareixen o ens destorben encara més.
Però què hi fa Safo en una sala d’una casa romana d’alt standing a Pompeia? No és gaire usual. Quan es va trobar a la mateixa casa un retrat en paral·lel però masculí ja es va pensar que potser no era el póster d’un ídol literari sinó el retrat d’una jove dama de la casa fent parella amb el del seu marit. Més lògic. La noia va vestida i pentinada a la moda romana imperial i no té cap atribut que permeti relacionar-la amb una imatge d’una grega gairebé mitificada.
La pervivència de la paraula. La dama del retrat escriu habitualment, si no, no s’hagués fet representar amb un stylus i unes tauletes de cera per prendre anotacions. La fragilitat del material contrasta amb la solidesa del contingut. Cera marcada copiada després sobre fràgils papirs, paraules que travesen dos mil set-cents anys en el cas de Safo i ens arriben fresques, com acabades de dir. Un exercici de supervivència miraculós.
La dama romana es reivindica contra la norma social. Ella no és una dona ornamental, una paridora de fills, una mestressa de casa asseguda davant el teler. La dama és bella, és rica i és intel·ligent. Té coses a dir. Està pensant i vol que se la recordi així, pensant les seves paraules, a punt per escriure alguna cosa interessant. Ens queda la curiositat de saber què anava a escriure, voldríem llegir-ho, potser ja hi ha un vers i vol continuar, potser és una carta, potser un diari…
Dos mil anys després, tots els nois i noies de la seva edat saben llegir i escriure. Molt pocs, però, es farien una selfie com aquesta, en actitud d’anar a compondre un poema. I potser ja està bé així, escriure és un reducte d’intimitat.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
