La cova del cor

Alguns havíem llegit la història del Buda, ens havíem inspirat en Gandhi i escoltat un dels seus deixebles, Lanza del Vasto. Ens havíem amarat de la poesia espiritual de Tagore i commogut amb els Upanixads traduïts per Henri Le Saux, després sabríem que es van conèixer amb Raimon Panikkar. Potser els joves que vam ser enteníem de manera intuïtiva que «les teologies són com sabates de plom», com ha escrit Chantal Maillard, que ha retornat una i una altra vegada a l’Índia, i que ha arribat a la conclusió que «només algú sense ombra travessarà el límit del que en el meu llibre La Porta índia (edi-Liber, 1997), vaig anomenar el «llindar».

El llindar de què? D’una civilització que, com va dir Lluís Racionero al pròleg del meu llibre, «és la més espiritual del planeta», encara que al seu llibre Adiós a la India, escrit el 2005 i publicat per la Diputació de Màlaga el 2009, la poeta Chantal Maillard escrivia el seu temor que es perdés allò que va transformar la vida dels qui un dia, o molts, hi vam viatjar en aquelles dècades que el nou segle ha deixat enrere.

El temor és cert, a dir dels que hi viuen, com Òscar Pujol, autor del diccionari sànscrit-català. Però a vegades rebem regals inesperats que ens omplen d’alegria. Amb la lectura de La cova del cor (Voliana Edicions), d’Eduard Muntaner Perich (Girona, 1979), acabo de viatjar de nou a l’Índia a través dels fils-preguntes que es fa l’autor i que es despleguen en els poemes distribuïts en tres apartats:

Sat: Què és la realitat? Cit: Qui sóc jo? Ananda: Què és l’amor?

S’ho pregunten els indis a cada nova generació, com aquí diem que cada generació ha de fer les seves descobertes, girar el cànon per tornar-lo a redreçar amb noves aportacions i, si en té ocasió, visitar els llocs que ens canvien la vida perquè generen de nou les preguntes essencials que haurem de respondre individualment, ja que cada vida humana és una resposta a la vida. Una resposta que ha de sortir del centre nuclear de l’ésser: la cova del cor.

A l’Índia, com a Roma, com a Jerusalem, s’hi va en pelegrinatge, la manera de traspassar el nivell de turista o, fins i tot, de missioner en èpoques passades, de cooperant en les actuals. Eduard Muntaner Perich, que ha estat cooperant al sud de l’Índia en diverses ocasions, ha assolit de traspassar el «llindar» del folklòric, exòtic i representatiu, teatral, per endinsar-se en l’ànima índia que es presenta en una gran diversitat de formes espirituals i culturals, tal com queda reflectit en aquest vers del poema Totes les coses, que Muntaner Perich dedica a Abhinavagupta: «Tot és una forma diferent de dir el mateix». Aquest és l’esperit que va dur Raimon Panikkar a promoure el pensament entre cultures i el diàleg entre religions.

El llibre La cova del cor és un llibre religiós en el sentit més propi de la paraula relligar que dona origen al concepte: en escriure els poemes fruit de la seva vivència índia, l’autor s’ha sentit relligat de cor a la realitat índia. Tal com afirma, el seu no és un llibre de poemes de l’Índia ni poemes sobre l’Índia.

En efecte: els poemes de La cova del cor són la manifestació lírica d’una iniciació i immersió en l’Índia profunda desplegada en les diverses estades en les quals l’autor ha viscut des del cor les preguntes essencials que donen sentit a la vida. Així, escriu: «Vida vivint-se i, que en viure’s, viu».

No hi ha altra manera de saber de la vida veritable si no és vivint-la unint-s’hi en amor, sent tothora present en la vida «trescant entre la ment i el cor/ pots néixer/i néixer, néixer, néixer, néixer,/ i en cada instant ser tu la Resposta». Així és com el sentit de la vida no és una frase sinó el seu ésser mateix renascut de forma integral instant a instant en la pura joia, ananda.