Sòcrates. El màrtir

Tanta dignitat se’m fa una mica antipàtica, què voleu que us digui. A punt de deixar aquest món i encara pontifica amb el dit amunt fotent la lata als pobres atenesos que el suportaven. Heu vist com fuig el desgraciat de la dreta? Ja no pot més, marxa desesperat. Un moment tan delicat i el pesat d’en Sòcrates ens vol demostrar la immortalitat de l’ànima per donar-nos consol. No calla ni sota l’aigua. Massa ouzo.

Ni el botxí pot suportar l’escena. Li allarga la copa de cicuta mentre fa el gest típic de la migranya. Al fons, un altre es recolza en la paret, “prou, prou, que s’ho begui ja!” Només un li subjecta la cama tractant de calmar-lo, “deixa-ho, home, deixa-ho”, un bon jan, ves, potser era sord. L’ancià de l’esquerra ja ha dimitit de transcriure les seves darreres paraules, se li ha acabat el papir i la tinta, ho ha deixat per terra i ell s’ha quedat emprenyat per no poder fer la seva feina. Ha pogut consignar la introducció però ara va escoltant com qui sent ploure pensant si no hi hauria un sistema d’escriptura ràpid que pogués seguir la velocitat de l’orador amb un rotlle infinit de papir.

Sòcrates és un dels indiscutibles de la història del pensament i de la pedagogia malgrat no haver escrit mai ni una sola lletra. Quin Sòcrates ens ha quedat? El pesat que caricaturitzava Aristòfanes? O l’ídol intel·lectual del qual s’apropia Plató? No podem saber-ho del cert, però la seva idea principal en matèria d’ensenyament sí que ens resultarà familiar. El coneixement és dins nostre, oblidat. El mestre, mitjançant el diàleg, ens porta a revifar aquests coneixements. L’educació seria com esculpir una estàtua, la figura ja estava dins la pedra, calia treure-la. Les capacitats, les potencialitats, la valuosa individualitat de cada alumne. Amb Sòcrates, la balança entre l’alumne i els continguts es decanta cap a l’alumne. Es tracta de fer les preguntes adequades i el coneixement brollarà.

Clar que Sòcrates ho il·lustra amb les matemàtiques i això és una mica trampós; aconsegueix fer que un esclau sense cap estudi ni coneixement arribi a conclusions geomètriques correctes. Ens pot semblar una flipada però la veritat és que les matemàtiques són lògica i, per tant, expressen alhora com és el món tant com la manera que té de funcionar el nostre cervell. No és gens fàcil fer les preguntes correctes per tal que algú que no en sap res arribi a deduir l’estructura de doble helicoide de l’ADN, la tectònica de plaques o la mecànica quàntica. La conversa que hauríem de tenir per arribar a completar la taula periòdica dels elements se’ns faria llarga i dubto molt que ningú la porti impresa en la seva ànima per més oblidada i polsegosa que estigui. Aquí som de l’opinió que la balança ha d’estar en equilibri. Hi ha els continguts i hi ha l’aprenent. I cal cercar la manera que es trobin.

Perquè furgant en un mateix ens podem trobar amb qualsevol cosa. N’hi ha que han esdevingut terraplanistes, altres neguen que mai hagi existit l’imperi romà i d’altres neguen que hi hagi un canvi climàtic en marxa accelerat per l’activitat humana. Seleccionar els continguts que oferirem als alumnes s’anomena fixar el currículum. Són els sabers que cada societat considera valuosos i que, per tant, vol transmetre. I per cert, no tenen a veure únicament amb allò que demanen les empreses, tenen a veure amb el desenvolupament integral de la persona, amb el que portem a dins, perquè la balança, tal i com dèiem, ha d’estar equilibrada. Avui, crec que per primer cop a la història moderna, comença un curs escolar sense currículum aprovat. Som-hi.