Les veus del Mekong

Conxita Tarruell, una dona inquieta, curiosa, sensible i apassionada per conèixer altres cultures, acaba d’oferir-nos Les veus del Mekong (Tushita edicions), el relat de la seva estada a Laos, Cambodja, Vietnam, Tailàndia i Myanmar (antiga Birmània). Com en els seus nou llibres anteriors, l’escriptora porta de la mà els lectors perquè comparteixin amb ella les seves vivències que sempre van molt enllà de la visita turística per endinsar-se en el cor de la idiosincràsia de cada país, de cada civilització.

La Conxita ha fet aquests viatges al sud-oest asiàtic entre els anys 2018-2019 amb la Rosa i la Dolors. Rosa Pi és qui ha escrit el pròleg de Les veus del Mekong, i té un protagonisme especial en el llibre, ja que en la publicació s’inclouen cinc contes seus inspirats en les particularitats de cada lloc visitat, en respiren l’atmosfera. L’epíleg el signa Núria Crespo, que acaba el seu text expressant el seu desig de continuar viatjant.

Dividit en cinc capítols molt ben documentats del lloc que es visita, en el llibre de Conxita Tarruell i Llonch trobem el relat de l’estada a aquests indrets dels quals, si no hi hem viatjat, sí que en podem tenir una visió cinematogràfica, si bé la traça narrativa de la Conxita ens la retorna multiplicada. Així, a través de la seva veu, apreciem el tarannà calm de la seva gent que sempre somriu i transmet pau, ànim compartit pels cinc països, tot i les seves particularitats, que són gràficament detallades per la Conxita. Aquest capteniment que pren formes delicades i elegants, possiblement estigui influït per la cultura budista, una religió que és també una forma de vida que ha generat, amb esplendidesa, una gran monumentalitat d’edificis. Les seves formes estilitzades i alhora barroques, una combinació que al sud-oest asiàtic és l’habitual, expressen majestuositat i reverència: les figures dels Budes, algunes gegantines, imanten, la bellesa dels temples il·lumina els ulls.

Els capítols de Les veus del Mekong segueixen un itinerari, però poden llegir-se per separat. En tenir el llibre a les mans, i després de llegir el pròleg, vaig obrir-lo pel capítol del viatge de la Conxita a Tailàndia, ja que el març de 1992 vaig viatjar a Bangkok: el grup Dones Artistes Som 7 hi exposàvem la carpeta de gravats que vam preparar per participar en una exposició internacional dedicada al 8 de març, dia de la Dona. De les impressions del viatge, anotades en una petita llibreta, en vaig escriure la narració Si li heng, una de les quatre narracions que componen el llibre Sol ponent, sol ixent (2004). Si li heng és el color groc, un color que en les diverses tonalitats que, des del daurat fins al safrà, predomina en aquest antic país de Siam. Són molts anys de diferència, més de vint-i-cinc anys, però en el relat de Conxita Tarruell hi he trobat els colors, les olors, els escenaris i les vivències que encara ressonen a l’interior d’aquell viatge iniciàtic, ja que va constituir la meva primera porta d’entrada a Orient, la segona porta seria l’Índia.

Qha Tri, es deia el guia que ens va fer de Virgili en les visites al conjunt monumental del Gran Palau de Tailàndia, al mercat flotant i a Ayutthaya, l’antiga capital. A Chinatown, on vam comprar tinta xinesa de gran qualitat, vam visitar el Wat Traimit, el temple que allotja el famós i impactant Buda d’Or. A cada cantonada trobàvem templets on la gent feia ofrenes, «els tailandesos són devots», ens deia el guia Qha Tri, pare d’una família jove, ara potser ja és avi. En el capítol d’agraïments, Conxita Tarruell i Llonch regracia la jove guia tailandesa Aor, com regracia tots els altres guies dels viatges. A Laos, Coni; a Cambotja, Khon; a Vietnam: Son; a Myanmar (l’antiga Birmània), Aye. Les seves explicacions i anècdotes, recollides i anotades amb summa atenció per Conxita Tarruell i Llonch, formen part de Les veus del Mekong, el riu que comunica el conjunt de cinc països que en la nostra joventut en dèiem la Indoxina tropical, i del qual ens arribaven, amb tristesa i indignació, les notícies de l’espantosa guerra del Vietnam, així com ens arribaven les belles i sedoses imatges que posaven teló de fons a les novel·les de Marguerite Duras, nascuda a Gia Dinh, a prop de Saigon. La publicació de Les veus del Mekong es completa amb un recull d’esplèndides fotografies de record dels viatges, així com inclou una bibliografia per ampliar informació.