La lliçó d’anatomia

Amb vostès, el nou batxillerat competencial! Tatxannn! El doctor Tulp s’ha fet una foto xula amb el seu grup classe i l’ha penjat a l’Instagram de l’escola. Cal abandonar l’aprenentatge memorístic perquè ara -amb la revolució que ens porta la impremta- tenim tot el coneixement a l’abast i no cal tenir el cap ple de dades. Amb un sol alumne prenent notes n’hi ha prou, després les publicarà per tots. Si tingués Twitter podria anar retransmetent la lliçó en directe en format video.

Òbviament, l’escena no està succeint en un institut públic, allà no hi ha mitjans ni pressupost. Els alumnes arriben a Holanda des de tots els racons del món i prou feina tenen a entendre’s. La disecció és una classe privada, oberta al públic general pagant una entrada. Per sortir a la foto també s’ha de pagar, de fet, els personatges situats al centre de l’escena pagaven més que els situats als extrems. El saber sempre ha estat un privilegi i sortir a la foto, encara més.

S’ha partit de l’interès dels alumnes, potser estaven fent una recerca sobre el tenis, o sobre la síndrome del túnel carpià o sobre el clavicèmbal, ves a saber! La qüestió és que el de bio ha hagut d’empescar-se-les per fer-ho entrar en la seva programació amb calçador. Per això ha obert l’avantbraç. És un error metodològic. Els cadàvers s’han d’obrir per la paret toràcica i abdominal en primer lloc perquè els òrgans interns són els que es fan malbé primer. No obstant, posant l’alumne en el centre del procés, s’ha saltat el procediment i ha anat directament a la part del seu projecte. Bravo! No distingiran un fetge d’un pulmó però tant se val, tot està en els llibres! La impremta ha vingut per quedar-se! Quan necessitin saber-ho, ja ho consultaran!

És molt important també fomentar l’esperit crític dels alumnes. De fet, l’activitat ja és una posició moral crítica respecte el tradicionalisme. L’antiga prohibició d’estudiar els cadàvers humans havia portat la ciència mèdica a errors. Estudiaven sobre cossos d’animals i feien extrapolacions no sempre encertades. Gal·lè era indiscutible des de feia mil cinc-cents anys. El cos humà, a l’Europa reformada, era, per primer cop, objecte de ciència en el sentit modern de la paraula. Que el professor pogués disposar del cadàver d’un ajusticiat era una novetat metodològica revolucionària que Rembrandt recull per a la posteritat. L’esperit crític, no obstant, arriba fins on els coneixements i la cultura de l’època permeten, ni una passa més enllà. Per més que el conreem -si això és possible o desitjable- no eixamplarà les fronteres. No es qüestionen que en aquella sala no hi ha cap dona. No es qüestionen el tema de la pena de mort, ni tan sols critiquen l’absència de mesures higièniques per la senzilla raó que el concepte d’higiene no ha nascut.

La major part dels assistents fan el mateix que els alumnes actuals quan els passen un video. Es queden amb l’espectacle, recordaran l’olor de carnisseria i l’acudit que ha fet el company sobre l’aspecte del professor. Coneixement? Cap. Però tampoc cal, insisteixo, els llibres ens els posen tots a l’abast.