La desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona, una crònica de la guerra de Successió

Després de tres-cents anys, aquell fet encara és una ferida oberta en l’imaginari col·lectiu dels catalans de soca-rel. Remarco aquest arrelament a la cultura pròpia perquè a la vista del moment polític actual circula molta retòrica falsa, fins i tot en files que es diuen independentistes. El president Pujol va pecar d’optimisme. Els fets han demostrat que no és català tothom qui viu i treballa a Catalunya. És un utopia desitjable, però no complerta.

Josep Plantí, austriacista amb Carles III, i, per tant, vindicador de la causa escollida pels catalans en contra de la Casa de Borbó: la defensa de les seves constitucions, drets i llibertats, va escriure a l’exili la crònica d’aquells tràgics esdeveniments. Traduïda al català de l’original en llatí per part de Martí Duran, ara podem llegir la crònica de La desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona publicada per Adesiara. El text s’acompanya d’un molt documentat pròleg d’Agustí Alcoberro, que posa sobre la pista dels lectors la vida i obra de Josep Plantí, personatge ben desconegut per la nostra historiografia fins al 1995, quan Mariarosa Scaramuzza Vidoni va publicar una primera nota sobre un manuscrit d’aquest jurista català que, exiliat, va morir a Milà.

Podem reconèixer en aquesta crònica de Josep Plantí, d’impecable escriptura que literàriament s’inspira en el model dels clàssics llatins, reflexions que podrien haver estat escrites ahir o avui mateix, i que, al seu torn, Josep Plantí manlleva del llibre 6 de Tito Livi: «Una gran part de la victòria del poble contra el tirà ja està en el fet de no voler suportar més la tirania». Sí, el nostre 1-O del 2017, del qual aquest 2022 commemorem cinc anys, n’és un exemple. La victòria moral, espiritual, ja és el nostre patrimoni, però cal poder fer-la efectiva.

Escriu el M.H.P. Carles Puigdemont al pròleg de La desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona: «En la traçabilitat de la repressió espanyola hi ha unes constants immutables, que són les que acaben reunint i agermanant tots els exilis malgrat les diferències entre ells».

No hem entès encara la mala ganya dels nostres repressors, el seu marc mental perquè és tan allunyat del nostre. Aquest és un dels nostres trets diferencials mai no reconeguts pels nostres repressors: espanyols o gent espanyolitzada dins i fora de les nostres fronteres, que funcionen com si estiguessin programats, obren sempre igual encara que «canviïn els reis, els règims i les èpoques», com escriu el president Puigdemont al seu text.

És per aquest motiu de pes que cròniques com La desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona, de Josep Plantí, constitueixen una valuosa aportació historiogràfica no només per la relació detallada dels fets de la contesa que ens va col·locar en la destructiva fèrula del Borbó Felip V, sinó per reconèixer, mal ens pesi, el mecanisme psicològic del repressor, com diu el president Puigdemont. Perquè és ben cert que no es guanya cap batalla amb la bona fe ni l’honestedat quan l’adversari n’és tan lluny, sinó amb una gran dosi d’intel·ligència aplicada en un bon mètode que «neutralitzi» (en els seus discursos el president Puigdemont apunta a un «desbordament democràtic») els repressors per com tots, llavors i encara, són tallats pel mateix patró mental. Els fets repressors hi són encara ara, i amb les hemeroteques traient fum són difícils de negar com es podia haver fet temps enrere. Potser és un guany modest, però és un guany.