Menjar a la carta

Quan vas al restaurant, sobretot a un d’aquells que se les donen d’originals o pioners, és habitual demanar al maître la traducció d’allò que defineix el plat sense fer relació amb els ingredients o les tècniques emprades. Altrament, et pots trobar amb un fregit quan tu el que volies era un estofat. O amb uns pebrots que, justament aquell dia, no et venien de gust.

No us negaré que, de tant en tant, empès per ingredients exòtics, coccions a baixa temperatura i inspiració en plats orientals que ells deuen conèixer però dels que tu no tens massa idea (per no dir cap), acabes llençant-te a la piscina i donant per bona una explicació telegràfica on han sortit les baies de goji que no tens el gust de conèixer, la comparació amb un “ramen” que et sona a música celestial i la típica frase final de “segur que els hi agradarà”.

Després, quan ja has pagat la dolorosa, has fet el rotet i, decebut, surts del restaurant, poden passar dues coses.

La primera que, si havies fet saber a tort i a dret que anaves a dinar a aquell restaurant de moda, miris els acompanyants i encetis una conversa sobre els aspectes positius (decoració, ambient, aspecte del maître, etc...) que empraràs per donar sentit a la teva tria.

La segona que, si la visita era quasi secreta, comencis a evocar altres llocs on vas menjar sense risc, sabent que demanaves unes seques amb botifarra i un mel i mató de postres. I facis la promesa íntima de no compartir aquell fracàs amb ningú, no fos cas que la teva reputació de gastrònom anés pel pedregar.

Consti que no estic demanant que sotmeteu al maître a un tercer grau per saber els minuts que ha cuit aquella salsa que us acaba de comentar que s’incorpora a la cocció. O quina ha estat la font d’inspiració de la presentació del plat a taula. A no ser, naturalment, que sigueu un cuinetes i vulgueu preparar aquell plat el proper diumenge, quan vinguin els pares a dinar. Al cap i a la fi, quan acabi l’àpat, pagareu la factura del restaurant, no?

En política, passa una cosa similar. El cap-gros de cada formació política explica, a tall de maître, als més o menys embadalits escoltadors, el seu menú. Què pensa fer des del govern si resulta elegit. Generalment amb dos llenguatges entremesclats. Un de frases i conceptes en principi clars (baixada d’impostos, reducció de l’atur, fre de la delinqüència...) i que sol anunciar cridant i repetint-ne fragments, i un altre farcit de percentatges, articles, lleis, dates i demés, que desgrana ràpidament -sense que l’oïdor pugui retenir-los- abans de distreure’l amb un retret punyent cap a algun dels seus adversaris.

D’això se’n deriven dos fets. El primer, que els oïdors queden reduïts a això. Oïdors. I que, per tant, com al restaurant “de ringo-rango” on els han convidat, no gosin (hi tenen dret?) preguntar o demanar aclariments sobre el menú anunciat. Feina o dret que es transfereix als periodistes, que seran qui transcriuran i traduiran allò que el cap-gros ha expressat en el seu “contacte” amb els votants. Per cert, cada cop més escàs i televisiu.

El segon, que el cap-gros i els seus equips, fet tot això, donin per transmès i aclarit el missatge, malgrat saber perfectament que la majoria dels destinataris no han entès ni un borrall d’allò que els han explicat. Però l’objectiu bàsic ha estat assolit. La idea ha estat emesa. Ara toca als enquestadors determinar en quin percentatge el votant l’ha captat i interioritzat i per tant, està disposat a recolzar-lo. Naturalment, com al restaurant, sense esbrinar en quin percentatge l’acceptació del plat és fruit del “savoir faire” del maître, del plat en si mateix, o del enèsim parany parat, aprofitant l’imperant ignorància i poc interès pel tema. Eximint així al cap-gros de qualsevol responsabilitat.

Per això, com en el restaurant, quan el votant ja ha pagat el compte amb el vot i surt fent el rotet, hi ha qui no para de proclamar el seu vot -amb orgull o ràbia segons el resultat global- mentre els altres (la majoria cada cop més gran) juren i perjuren en silenci que no tornaran a anar a cap acte i no tornaran a votar, mentre s’apunten “de facto”, al carro guanyador.

Per cert, maître, aquest segon plat de la carta que diu “independència catalana”, com està fet?