Ja hi ha colla guanyadora

Els Castellers de Vilafranca s’han coronat vencedors dels Concurs de Castells de Tarragona d’enguany, l’edició post pandèmia ha esta emocionant i amb les vivències i les situacions pròpies dels concursos. Nervis, tensió, patiment, eufòria i /o decepció amb el resultat final. Ingredients propis de tota convenció competitiva.

Els anys de concurs de castells aquelles colles que opten a l’hegemonia planifiquen assaigs, sortides i exhibicions en funció de l’objectiu final; guanyar el concurs. L’estratègia és clara a l’hora de planificar la temporada. Cal arribar al moment concursal amb el potencial màxim, amb plena forma, sense castellers i castelleres cansades o amb lesions inoportunes i havent assolit una bona temporada per marcar pauta a l’hora de concursar. Cal constituir-se en l’adversari (enemic quan es tracta de colles del mateix poble o ciutat) a batre per les altres colles. També si som realistes l’opció de guanyar el concurs està reservat a quatre o, com a molt, cinc colles, la resta competeix amb sí mateixa  per superar la seva pròpia collita castellera o amb aquelles colles que tenen una capacitat semblant, castell amunt, castell avall.

És propi de la condició humana que la competència sigui inherent als col·lectius, el voler superar a qui fa el mateix que tu i a més sabent que altre també et té, en alguns cops, com adversari.

Ens hem manifestat sempre contra el concursos, entenent que no tenen sentit en una activitat que va néixer a les places sense cap mena de condicionant de pràctica de competició.

Però ara ja són altres temps i cal reconèixer amb tota claredat que el debat entre els pro i els contra concurs ja és una debat superat de lluny i s’ha instal·lat en l‘imaginari col·lectiu de les colles que el concurs és bo i per tant cal ser-hi en una de les tres convocatòries segons el nivell dels castells. Només, i  per ells una enhorabona i felicitació cordial, queda mantenint el testimoni dels contraris al concurs la colla dels Minyons de Terrassa que han considerat sempre que la competició entre colles tenia molt d’artificial i comercial que no pas d’esperit casteller.

Però tampoc ens podem fer trampes al solitari, és sabut i està més que demostrat que en qualsevol activitat humana quan hi ha dos o més grups que fan la mateixa cosa és inevitable i gairebé de manera espontània es genera una certa competició fins i tot encara que no s’expliciti. Això és així, ja sigui jugant amb una raqueta i una pilota ja sigui a veure qui fa ballar més i amb més traça els gegants o ballant bastons fins a l’extenuació per batre alguns records  (per cert força inexplicable) o jugant a estirar la corda. I no es pot negar que quan dues o més colles es posen a fer castells en una plaça s’estableix una competitivitat directa, i quan acaba l’actuació en el pensament de cada un dels castellers o castelleres hi ha consciència de si s’ha superat a la colla del costat i també es palesa mirant les cares dels castellers de les mateixes colles qui hi ha tingut una bona actuació i qui no. Qui ha superat el seu propi llistó i que hi ha superat a l‘altra colla, però en el fons potser hi ha més esperit de superació pròpia que superar els altres.

Curiosament en altres manifestacions de la cultura popular no s’ha establert cap mena de competició amb normes, reglaments, puntuacions, jurats i altres components dels castells, malgrat puguin coincidir en trobades multitudinàries. Segurament la mateixa idiosincràsia dels castells ho porta. Han anat pujant de pisos, eixamplant-se i posant folre, i folres i manilles i això sens dubte ha generat una expectativa que inevitablement havia de portar a que això derivés cap el concurs.

I els concursos no són de fa quatre dies, enguany l’organització de Tarragona ha tingut la bona pensada de fer un exercici de record ja que s’han commemorat en un acte els 90 anys del primer Concurs de Castells, que va tenir lloc el 1932, un acte que es va celebrar al Museu Pau Casals del Vendrell. El músic vendrellenc Pau Casals va ser un dels seus  impulsors, i va participar-hi activament com a president del jurat. Però les anotacions de la Wiquipèdia amb l’entrada “Llista de concursos de castells”, hi  llegim en la ressenya hi ha  més de cinquanta trobades competitives i que s’inicien a l’any 1902, trenta anys abans del Concurs impulsat per Pau Casals, (la prehistòria) fins el de fa un parell de setmanes a Tarragona.

No negarem que el concurs és un espectacle mediàtic fantàstic amb un poder d’atracció notable que ha ajudat, sens dubte, a popularitzar els castells encara més i projectar-los més enllà de la seva àrea geogràfica natural i també ha constituït un factor perquè els mitjans de comunicació hi parin més compte i  atenció i facin informacions interessants.

Els que som contraris al concurs de castells som titllats gairebé de prehistòrics, que ens hem quedat aturats i que no hem entès l’evolució del món casteller. Que defensem unes essències que ja no valen, que els temps evolucionen i ara el que toca és defensar el concurs com un motor dels castells. Hi hauria moltes raons però diguem-ne dues per mantenir la posició. No hi ha normes ni jurats que puguin qualificar l’esforç que representa per cada colla el castell que fan. L’esforç de cada colla amb les seves possibilitats mereix el màxim de puntuació. El que per uns és l’esforç titànic fer el tres de deu, per altres el mateix esforç és per fer un tres de vuit o de set, perquè cada colla és diferent i diversa i les capacitats que té en cada moment. D’això fer-ne competició és entrar en una dinàmica de crear unes divisions purament artificial i també amb el sistema d’actuació es perd allò que a les places és de manual (encara que segons quina colla ja ho oblidat) que és l’ajuda mútua entre les colles compartint pinya.

I dues notes per reflexionar, de les cincs colles que van quedar primeres, entre totes van fer 20 castells, no en van descarregar ni el 50%. A la plaça, sense l’incentiu competitiu del concurs, hagués passat  això? Estic segur que no. S’haguessin amollat a les reals possibilitats i no haguessin especulat. I la segona reflexió: Trobeu normal que la colla Jove de Tarragona en les tres primeres hores de concurs no va carregar cap castell. En fi....

I després, els concursos es guanyen en un moment puntual, t’ho jugues tot en quatre o cinc hores. I això no vol dir que siguis la millor colla. Ho ets en aquells moment i en aquella plaça. Sembla que no valgui la regularitat i la feina feta al llarg de la temprada. En els exàmens de la selectivitat, que també t’ho jugues tot en unes hores, almenys et ponderen la nota de tot el batxillerat. Prenguin nota.

En fi potser el concurs genera molt diners i projecta els castells però segur, que  tot i que ens titllin de retrogrades, ens mantenim en que no calen concursos.

Perquè, més enllà de l’espectacle que cal reconèixer que és notable, no aporten res de nou, algú creu hores d’ara que si no hi hagués hagut concurs no es reconeixeria que Vilafranca està fent la millor temporada?

I cada dos anys direm força, equilibri, valor i seny i hi afegirem “combat”.

Però dit això, felicitats els guanyadors, sempre.