La comtessa russa

En un entramat molt ben resolt, l’escriptor crea un enjòlit que no deixa d’interessar fins a l’última pàgina.

La novel·la parteix d’aquells dies de la revolució bolxevic en què l’aristocràcia té molt a perdre: fortuna i vida estan en perill i la comtessa Maruska Semenova té el temps just de fugir després que uns exaltats matin el seu marit davant mateix del palauet on viuen. La comtessa té el temps just de fer la maleta, emportar-se un bon plec de rubles i les joies bones i, sobretot, de prendre en l’equipatge unes quantes teles de la seva pinacoteca. Tot plegat li ha de garantir la supervivència al seu exili a París, on veritablement farà una gran fortuna gràcies primer als bons contactes que li procura un parent, encara que la millor sort li vindrà de la mà d’un restaurador d’art: el català Heribert Galvany, que esdevé el seu soci en els negocis i el seu amant en la vida privada.

L’art de Galvany depassa l’estadi de bon restaurador: és un pintor molt qualificat, un artista de talent per com pinta à la manière de, sigui quin sigui el pintor a imitar. La parella aviat veu la manera de guanyar molts diners falsificant obres d’art, ja que arribaran a vendre al mateix museu del Louvre un Caravaggio fabulós, una peça extraordinària que deixa tothom bocabadat, produint un enorme plaer en el falsificador. Així, més enllà de la persecució de l’ambaixada russa a la comtessa per haver tret peces d’art del seu país, que ella burla amb estratagemes molt ben pensades en conjunt amb Galvany, un dels leit motiv que travessen la narració és la particular psicologia del falsificador d’art. A la comtessa Semenova la mou l’afany de figurar i d’enriquir-se; al pintor Galvany el mou la satisfacció íntima de fer passar per autèntica una peça sorgida dels seus pinzells à la manière de, tal com en diu ell de la seva imitació perfecta, i fins i tot, sublim, d’un gran artista.

La psicologia que mou a la falsificació d’obres d’art queda molt ben retratada en un documental de Kike Maíllo, estrenat el 30 de setembre passat: s’hi explica de viva veu, ja que Maíllo filma directament la vida i miracles del falsificador Oswald Aulèstia, fill de l’escultor català Salvador Aulèstia, els seus excessos vitals i enganys de tota mena. Oswald Aulèstia pinta obra plàstica amb el seu nom, però alhora pinta art fals imitant Miró, Chagall, Dalí o Tàpies, feina que va dur a terme durant dècades tot guanyant i fent guanyar molts diner als intermediaris, fins que el persegueix el FBI, que l’acabarà portant a la presó. Oswald Aulèstia, tot un personatge, tot un «pirata», com es qualifica ell mateix, actua en el film com cap artista del cinema ho podria fer millor, fins i tot quan l’equip de Maíllo el filma en el moment en què, tot fent gala de la seva traça, realitza un Tàpies al mig del carrer. L’espectador queda estupefacte per la facilitat amb què Oswald Aulèstia ha captat el modus operandi de l’artista, de forma semblant com ho fa el restaurador Heribert Galvany ficant-se en la pell dels artistes que imita amb tanta perícia.

«Com era de preveure, en Profitós va quedar meravellat davant l’obra [el fals Caravaggio] mentre que l’Heribert, immòbil, notava el pessigolleig que li recorria el cos de dalt a baix. Se sorprenia que aquella pintura tan extraordinària l’hagués pogut pintar ell». Un plaer gairebé eròtic, podríem dir, que fa entendre, si bé de cap manera no justifica el frau, que hi hagi falsificadors d’obres d’art. Sens dubte és tracta d’un fil prou atraient per a l’argument d’una novel·la que, més enllà d’una trama plena de crims, persecucions i venjances, manté una bona tensió a nivell psicològic pel fet d’entrar en la ment del personatge falsificador que no vol fer altra cosa que falsificar obres dels grans mestres de l’art: aquest mester constitueix el seu major gaudi: ser tan bo, tan genial, com qui sigui l’autor plagiat.