Classe a migdia

El temps llisca llefiscosament sobre les taules, sobre les cadires, sobre les parpelles. Es desfà com la cera d’una espelma, llangueix sense esma. Són les quatre de la tarda.

Fa anys -molts- eren les quatre i estava en una classe de trenta-dos nens i nenes de primer de primària. Fèiem lectura en veu alta. Tradicional a tope, sí, però llegien. Hi havia un company prejubilat que li tocava aquella hora. Els nanos estaven tan tranquil·lons, s’autogestionaven tan bé i l’ambient era tan pacífic que el pobre home s’adormia. Assegut rere la taula de professor, sobre una tarima de fusta de dos pams d’alçada, se li tancaven els ulls i el cap li rebotava en caure-li sobre el pit. El més increïble de tot és que cap d’aquells xiquets se n’adonaven. Estaven absorts en la lectura o mig adormits com ell, no ho sé, però la classe fluïa en pau i quietud monacal cap al seu desenllaç programat i inflexible. No aprofitaré ara per fer un discurs d’enyorança dels vells temps; no, no era una aurea aetas, era només un grup que funcionava excepcionalment bé. Ni els anteriors ni els següents haguessin permès ni un minut de descans per part del mestre.

Uns anys enrere, l’alumne era jo. tenia classe en un seminari de la facultat de filosofia a les 3 de la tarda. M’havia llevat d’hora perquè als matins estudiava magisteri, o sigui, que després de dinar ben depressa el meu cos ja demanava una migdiada a qualsevol preu. Les classes consistien a escoltar un bon home que anava xerrant sense cap apassionament sobre unes irrepetibles palles mentals que us en faríeu creus. La taula era rodona. Una dotzena d’alumnes. I jo pesant figues. Encara que m’ho proposés, malgrat m’hi esforcés amb totes les meves forces, de cop i volta notava una estravada al clatell i m’adonava que no seguia el fil, que m’havia perdut alguna cosa. M’adormia profundament mentre em repetia que no m’havia d’adormir. Després d’un curs sencer -no d’un semestre- tenia un full d’apunts. Escàs. No sé com vaig aprovar. Suposo que havia assolit les competències -anacronisme lingüístic- i me’n vaig sortir. Potser li vaig fer llàstimeta al professor si em recordava maldant per mantenir-me despert davant seu un dia rere l’altre.

La qüestió del temps, del temps escolar, es torna cada cop més central. Els migdies de setembre han estat especialment discutits. S’ha avançat el curs i s’ha volgut oferir un espai educatiu i de qualitat, que ha quedat en un esplai de tardes per als alumnes que a l’hora de la veritat ha estat un allargament dels temps d’esbarjo i prou. L’èxit de la mesura, si hem de jutjar per l’afluència de públic, no ha estat gaire encoratjador. Es veu que hi ha gent, que no fa gaire soroll i no protesta ni alça la veu, que entén l’escola com un espai d’aprenentatge. Si no s’hi va a aprendre, no cal anar-hi.

A més hi ha el tema comparatiu, una estratègia que agrada sempre als polítics -“per equiparar-nos amb Europa”- quan afavoreix els seus càlculs però que amaguen sempre que els desmenteix. A Espanya, un curs d’educació secundària són 1059 hores. Més que a França -la veïna-, Finlàndia -l’exemplar-, Corea del sud -l’eficaç-, Japó o Alemanya. De fet, més que a gairebé tots. Tot aquest munt d’hores no ens serveixen per estar al capdavant de res com ja és ben sabut; per cert, i, en canvi, sí que estem al vagó de cua, per exemple, en hores dedicades als ensenyaments artístics. Si de debò volem equiparar-nos amb els països capdavanters, potser que revisem com solucionen ells el tema de la conciliació, no va per la via d’afegir hores d’escola.