Futbol o parxís?

D’aquí que avui em permeti aprofitar aquesta evidència per disseccionar una mica més la nostra actualitat en aquest camp analitzant dos “esports”.

Comencem pel futbol. En el sentit més habitual, tot i que també l’anomenin esport (jo parlaria d’esport espectacle per no barrejar parenostres i cigrons), la Lliga, Copa d’Europa, Mundial, etc... son en realitat competències entre dos equips d’onze jugadors que contemplen milers d’espectadors (in situ o a través de la tele) sublimant els desitjos de veure al seu equip favorit endur-se el triomf. Unes competències que es mantenen durant mesos i en les que els equips acaben distribuïts en tres grups. Els que aspiren a ser els guanyadors de la competició, els que lluiten per no perdre la categoria i els que busquen, sense aspirar al Olimp dels equips milionaris, romandre a la zona intermèdia mentre esperen un resultat d’aquells que els seguidors recordaran molts anys. El Barça que cada any vol guanyar la Champions, l’Espanyol que no voldria patir però que es conforma amb guanyar al Barça a casa seva, i el Girona que busca desesperat els punts de la tranquil·litat i permanència, ho exemplifiquen. Tot plegat, en un conjunt de partits -tots contra tots- que son, insisteixo, una lluita de 90 minuts entre 22 jugadors davant milers d’espectadors.

Anem ara pel parxís. Un “esport” que enfronta quatre jugadors al voltant d’un tauler i amb la presència ocasional de dos o tres familiars o amics que, en el millor dels casos, intenten ajudar al més dèbil de la partida amb els seus consells, mentre tots quatre fan evolucionar les seves fitxes segons marquen uns daus que es llencen, regits pel més pur atzar, i unes normes de funcionament (treure fitxa amb un 5, comptar 20 si “mates” algú o 10 si entres fitxa...) més o menys consensuades. Normes enfront les quals no hi ha privilegis i, per tant, no diferencien els “equips” en més o menys bons ja que l’atzar de la tirada, juga un paper important i les barreres, les faci qui les faci, impedeixen progressar a totes les fitxes sense excepció. Es tracta doncs d’un “esport” igualitari i amb molt poc interès pels hipotètics espectadors. Potser per això, que jo sàpiga, no hi ha una Federació de Parxís equiparable a la de futbol.

Si ara fem un petit esforç per comparar ambdós “esports” (insisteixo en la meva diferencia entre el futbol “contemplat” del que parlo i el futbol “practicat” que defenso), conclourem que el futbol del que parlo és un esport “binari” on, en el fons, la juxtaposició de rivalitats duals (Sevilla-Betis, Barça-Espanyol, Athletic-Reial Societat...) acaba creant un aparent tots contra tots que pren forma de campionat. El parxís, per contra, pel fet de ser “quaternari” dona molt més joc perquè, al marge de les rivalitats possibles entre dos jugadors, hi ha la intervenció dels altres que poden debilitar al que té sort o afavorir al que no té el dia. Hi ha, per tant, una certa capacitat de decantar la balança, de transaccionar sense saltar-se les normes ni “comprar” la partida. Com fa l’avi quan no mata la fitxa de la neta que té al seu abast.

Fixeu-vos que, curiosament, és la mateixa diferència que hi ha entre la política vista des de la capital i la que, aparentment, diem que practiquem a casa nostra.

La política estatal, com el futbol, és cosa de dos (PP i PSOE) que formen el grup dels partits “de govern” que, quan els convé, van a buscar reforços als partits “de coalició” (Vox, Cs, PNB, ERC...) mentre menyspreen als que es juguen la permanència a cada elecció.

La política catalana, en canvi, s’acosta molt més al parxís. Segurament per evolució de la situació més que per voluntat pròpia, però està clar que no és cosa de dos des de fa temps. I que fins i tot hi ha algun jugador plural, amb desdoblaments interns de lideratge.

Però el que em preocupa d’aquesta dualitat de polítiques és que la binària del futbol atreu a molts espectadors que, a l’hora de la veritat, voten per un dels equips sense saber massa bé perquè. I que la quaternària del parxís, sembla atreure cada cop menys espectadors, que abandonen la taula de joc i se’n van a veure la televisió on, a més, transmeten el partit de futbol.