L'ombra de Dràcula

Les llargues ombres de la nit, la boira espessa i flotant a l’aire com una teranyina, el silenci només trencat per sorolls misteriosos són l’escenari i l’atmosfera perfecta per explicar contes i llegendes de por, històries de terror, sobretot en aquesta època de l’any que el consumisme exalta en celebracions importades com Halloween, si bé aquí, moltes dècades enrere, això sí, contar històries d’«apareguts» en la nit de Tots Sants i de Difunts no era pas una raresa. 

L’any 1897, Bram Stoker (Clontarf, Irlanda, 1847 – Londres, 1912) va escriure Dràcula, una autèntica història de terror més o menys inspirada en un malèfic personatge real: Vlad Tepes, l’Empalador. Aquest llibre va sembrar les bases de la literatura de vampirs que tan d’èxit tindria també en el cinema en les diverses posades en escena d’aquesta novel·la gòtica, començant per Nosferatu: la pel·lícula muda en blanc i negre i trets expressionistes que Murnau va filmar el 1922 i que tindria continuïtat en films tan espectaculars, aquests a tot color, com la que Coppola va filmar setanta anys desprès, l’any 1992.

L’ombra de Dràcula és molt allargada com aquelles ungles de l’espantós Nosferatu i ha donat lloc a interpretacions no només literàries i fílmiques, sinó que també ha estat objecte d’estudis científics i psicològics: la complexitat del personatge dona per a una meditació sobre les profunditats de la psique, allà on s’allotjaria el fosc arquetip del mal. Recordem que la paraula dracul en romanès significa «fill del Diable», i d’aquí ve que el comte Dràcula no pugui veure la llum ni els crucifix.

Com una sangonera, Dràcula s’alimenta de sang humana com el Diable es recrea en l’absorció de l’ànima humana, si bé no sempre es veuen a venir, ni Dràcula ni Diable, ja que sovint es presenten amb bones formes. Si els veiéssim amb el seu veritable rostre en fugiríem corrents. Vet aquí el seu èxit: la seva invisibilitat maligna a primera vista. Com a exemples pròxims, i desgraciadament domèstics, podem esmentar mal tractadors o assassins de les seves parelles que passen ben desapercebuts entre el veïnat, o els grans pederastes que no han estat detectats, com als draculs que són, per la gent de l’entorn fins al punt de no creure el terror patit pels infants quan se n’han exclamat. Només les víctimes saben del mal diabòlic, de l’horror de què són víctimes a través del dolor psíquic i la solitud i incomprensió que experimenten: un terror enorme en l’ànima desemparada.

Aquest aspecte psicològic de gran envergadura metafísica, espiritual, és el que Bram Stoker va posar sobre la taula quan va escriure Dràcula, una història que en ple romanticisme, que les va recuperar, va més enllà de les llegendes antigues. La història de Dràcula conté un arquetip cardinal, ja que encarna l’instint del mal: el vampir que s’alimenta de la sang com la tènia allotjada en l’intestí devora l’energia vital. Aquest personatge maligne –la bondat no té morbo, no dona tant de joc literari-, ha fet duradora aquesta història de vampirs: l’obra de terror més ben escrita de tots els temps, segons la va conceptuar Oscar Wilde.

Ara podem llegir Dràcula, de Bram Stoker, en la impecable traducció de Xavier Zambrano publicada per Viena Edicions en l’atractiva col·lecció Club Victoria. Dràcula es fa llegir amb interès creixent des de la primera pàgina gràcies al dinamisme d’una arquitectura interna del text que comprèn les cartes creuades dels personatges i les cròniques dels seus diaris personals, un mètode que sumat al domini del llenguatge i l’estil de l’autor irlandès dona un resultat literari de qualitat. Aquesta edició coincideix amb el 125è. aniversari de la publicació original.