El somriure de la Mona Lisa

Doncs a mi em sembla la tutora de 3r d’ESO. Aquesta és la cara que se li queda uns quants cops al dia. Enigmàtica. El somriure de qui no pot parlar gaire clar. O potser no vol fer-ho, que les direccions són molt susceptibles amb els pensaments crítics quan no coincideixen amb el seu.

Arriba a l’aula. Ha preparat la sessió a partir d’un video i després els alumnes faran un qüestionari a Google Forms. Ho va preparar tot ahir a casa seva. Ara ho connecta tot i, oh! No funciona el wifi. La classe se li està esvalotant, trenta adolescents tancats en situació d’espera no és poca cosa. Se li queda just aquesta cara tot mirant la pantalla mentre intenta altre cop superar l’insuperable.

La mare de l’X ha demanat una reunió. Ve amb una llibreta on ha anotat un memorial de greuges. La mare de l’X “sap” que és la seva professora qui l’ha de motivar, “sap” que són tots els professors els responsables que el seu fill aprovi; “sap” que l’aprovat és el camí cap a l’enginyeria que farà l’X i també “sap” que llavors serà imparable, perquè farà el que ell vol fer i podrà treure per fi tot el seu potencial que l’escola està ofegant. A la tutora se li queda aquesta cara mentre escolta pacientment el sermó de la mare i espera una oportunitat per informar-li que si l’X deixés de fumar porros el seu rendiment probablement milloraria.

I ara cal escriure unes programacions d’acord amb la nova llei. La tutora no ha sigut mai una creient fervorosa en la burocràcia. Creu que és imprescindible saber què es fa a cada curs i que aquest saber es faci d’un manera ordenada i lògica. Però els plantejaments absurdament enrevessats que es demanen els documents oficials la fastiguegen profundament. Quan llegeix expressions com competències clau, que cal diferenciar de les competències específiques, i lligar-ho tot en vistes a un perfil de sortida a través d’unes situacions d’aprenentatge, li entren basques. Hores malgastades que podria dedicar a l’educació i que haurà d’invertir en acontentar els buròcrates. S’asseu davant l’ordinador i la pantalla li retorna un lleu reflex amb la mateixa cara que la Mona Lisa.

És cert que fa anys que se’n queixa. Probablement per culpa de queixar-se’n des de fa anys, ara ja no se l’escolten gaire. Sempre es queixa i sempre s’han queixat els professors de primer d’ESO de com arriben els alumnes després de la primària. De manera que ja no diu res. Ja no perd el temps. Avui li ha demanat a un xavalet que a l’hora d’escriure no barregi majúscules i minúscules aleatòriament. “Jo escric així” li ha contestat. I ella es queda pensant si ha de quadrar-se en una imposició arbitrària i contrària a la individualitat de l’alumne o si és millor acceptar i respectar la seva creació com a expressió del seu jo. Al final, posa la cara enigmàtica de la Gioconda i defensa allò en què ha cregut sempre. “Doncs jo corregeixo així”. Ves a saber quines conseqüències pot tenir aquesta imposició…