L'ase dels cops

Són molts els antropòlegs que defensen que aquesta frase feta prové del costum dels nostres avantpassats pagesos i traginers de tenir una de les bèsties de càrrega de la seva establia -generalment un ase- en que descarregar el mal humor i al que obligar a fer les pitjors feines. Una actitud que els humans, pel que anem veient, tindríem més que fixada en el nostre codi de conducta. Perquè, mentre escrivia la frase, m’ha vingut al cap el pati de la meva escola escolàpia on els companys dels cursos superiors tenien el sàdic costum d’empaitar, durant l’hora del pati, a un company sord i de parla peculiar al que havien batejat com “mussiu” per la seva pronuncia de la paraula francesa “monsieur”. Amb un doble vessant. El dels “caçadors”, que el perseguien corrent rere d’ell pel pati per tal d’acorralar-lo en el fossat de sorra on fèiem els salts de llargària a l’hora de gimnàstica, i el dels “espectadors” -al que molts s’afegien- que es mantenien prop del fossat en espera del crit de “pilaaaa!!” pronunciat per algun dels perseguidors i que obria la veda a llençar-se uns damunt dels altres. Òbviament amb l’ase dels cops a sota de tot. I tot plegat -diguem-ho tot- sense que el capellà encarregat del patí hagués fet res fins aleshores per evitar el que era un final  previst enfront el que intervenia -i mai millor definit- a misses dites.

Recordo també un altre àmbit on hi havia ases dels cops. A la mili. En el meu cas especialment dolorós vergonyant perquè, un alferes mal carat i segurament mal..., em va manar que, com a sergent de milícies que era, agafés un recluta just incorporat, de peus plans i incapaç de seguir el ritme dels companys en formació mentre desfilaven, i el fes marxar a ell sol l’estona que calgués per resoldre el problema. Una tasca a la qual vaig dedicar durant dues o tres hores (fins que li va semblar a l’alferes) sense cap resultat. I, al damunt, essent conscient que estava pegant al ruc en què s’havia convertit aquell noi en el conjunt d’una companyia on, des d’aquell dia, no va parar de rebre improperis i fer feines degradants.

No deixa de ser curiós que aquestes imatges m’hagin vingut al cap quan he pensat que calia dir alguna cosa sobre aquesta campanya difamatòria i degradant que està patint la ministra d’igualtat Irene Montero per l’enrenou creat al voltant de la reforma de la llei que ha comportat la ara coneguda com la del “sí és sí” i que està permetent reduir les penes de violacions i atacs sexuals que ja havien estat condemnades, mentre fa esperar una certa “clemència” mal entesa en els casos pendents encara de judici.

Una campanya que l’ha convertit en l’ase dels cops d’aquesta setmana, permetent el descans i relaxació del ministre d’Interior Fernando Grande Marlasca, que va haver de suportar aquella condició durant uns quants dies i a compte dels morts dels incidents de Melilla de mesos enrere.

I és justament aquesta cursa de relleus per ser l’ase dels cops que fa setmanes que aguanta el govern de Pedro Sánchez, el que m’ha fet adonar que potser l’espècie humana ha evolucionat. Que si els meus companys d’escola i jo ens haguéssim organitzat, el pobre “Mussiu” hauria tingut un curs més tranquil. Cert que, a mi m’hauria tocat córrer un dia de tant en tant i exposar-me a la pila opressora, però potser els marginats -cadascú per una causa diferent- ens hauríem sentit una mica més acompanyats, tot desenvolupant un sentiment de solidaritat aleshores inexistent, que ens hauria permès anar a demanar explicacions al capellà. De la mateixa manera que ara, si la nostra societat és com diuen que és, ens hauria de permetre, digui el que digui la constitució, demanar explicacions als jutges que han rebaixat les penes dels maltractadors. Sigui per haver acceptat a tràmit una petició de revisió en base a una llei deficient o, si ja sabien de la deficiència de la llei aprovada, per no haver fet sentir la seva veu davant els seus superiors abans de l’aprovació d’aquesta.

Perquè, si només es tracta de seguir marejant la perdiu, proposo un debat entre “Si és sí” i “Sí és sí”. Que no veieu la diferència? Ai que us passa com als jutges!!