El gran comodí: la clau és l’educació

Apel·lar a l’educació és el millor recurs polític per fugir d’estudi. Una paradoxa interessant. Com en el quadre, les coses no són el que semblen, un trompe-l’oeil per despistar i generar aplaudiments fàcils. Segurament, la que hem triat és l’obra més famosa d’en Pere Borrell, artista ceretà que pintava a finals del XIX i principis del XX. De manera força divertida, la va titular “Fugint de la crítica”. Una crítica que ell sentia d’una manera bastant feridora perquè provenia d’altres artistes més moderns, més innovadors, alguns d’ells antics deixebles seus. Se sent traït, tractat amb una deslleialtat que no es mereix i fuig horroritzat, fuig al complet, fuig l’obra mateixa, la creació. Deixa el quadre, plega. Ja us ho fareu.

L’apel·lació a l’educació com a estratègia hipòcrita la trobem constantment, fins al punt de convertir-se en un tòpic indiscutible. Ara mateix, a les pàgines d’aquest diari, l’empresa Agbar troba que la clau per cuidar el planeta és precisament l’educació. Ja té nassos la cosa. L’empresa té una implicació directa i uns mitjans importants per incidir en la salut mediambiental de casa nostra, ara mateix. En canvi, descarrega en l’educació aquesta responsabilitat quan afirma que n’és la clau. No. No cola. La clau són ells mateixos, els governs i les empreses que tenen una incidència rellevant en el tema.

L’escola, suposant que la seva tasca formativa tingui èxit, forma per a un futur, per d’aquí a deu o vint anys. Si aquesta educació ens ha de portar ciutadans millors que nosaltres -així ho desitgem- en tot cas els seus efectes seran a llarg termini i encara dissolts en la massa de població que no va poder gaudir dels beneficis formatius que ens proposen. Estem en emergència climàtica. De debò creiem que l’educació és la clau? De debò seguirant amagant-se darrera l’escola? És un engany, un trompe-l’oeil, una manera de no fer res efectiu i deixar la pilota a la teulada de la formació, o sigui, res per ara, res per als responsables.

Entra a més en el terreny veritablement immoral predicar per als infants i joves un capteniment que no hem tingut ni tenim intenció d’adoptar. Cuideu el planeta nanos, que nosaltres, ja ho veieu, estem més pel compte de resultats. Formeu-vos perquè la merda que us deixarem serà de proporcions mitològiques. Us penseu que s’ho empassaran? Creieu que els vostres videos “cuquis” seran més efectius que la realitat que viuen?

I així amb tot. L’educació per la pau és la clau? No, la clau és l’exemple i la pau efectiva, la concòrdia social i entre les nacions, i això no és responsabilitat de l’escola. Els objectius de desenvolupament sostenible? Aquesta murga d’ODS que ens apareix per tot arreu? No pas. Que se’ls llegeixin els caps d’estat que assisteixen a la cimera del clima, en avió privat, per descomptat. Que els estudiïn els dirigents que munten un mundial de futbol al desert en estadis amb aire condicionat.

Ningú és responsable de res, tot és formació, tot és per a un futur, tot és mirar-nos el món des del nostre sofà i esperar a veure qui és el guapo que ho soluciona. Com que aquest súper heroi no apareix, doncs ens dediquem a demanar l’escola que el fabriqui. Com que de fet no tenim la més mínima intenció de moure de la cadira el nostre cul malhumorat, passarem el marró a un altre que l’entomi i que se’n faci càrrec.

En fi, repetirem altre cop que l’escola no és una eina capaç d’educar en res diferent de la seva societat. Els valors de la societat són els valors de l’escola. La resta és impostació. Si la nostra societat consumeix el món asseguda a casa seva amb els ulls clavats a una pantalla, no passeu ànsia que no hi ha manera de formar en cap altra cosa. No és possible. I anem alerta amb empassar-nos tots els reptes que se’ns plantegen per un excés d’idealisme. A sobre, algun dia es demanaran explicacions i llavors els culpables de la degradació del planeta serem els mestres que no vam formar prou bé els joves.