Una associació voluntària

No deixa de ser curiós que tots els territoris que varen entrar en el que anomenem edat moderna essent propietat conquerida per un altre (essent una colònia, vaja) hagin pogut reclamar, en un moment o altre, la seva independència i veure reconeguda la seva capacitat de decidir sobre el seu futur, mentre els que, per una o altra via, estaven integrats en una unitat superior hagin hagut de mantenir aquesta integració malgrat les malifetes d’una part d’aquesta associació contra la resta. I que ara hagin de sentir-se a dir que, com que aquesta associació fou voluntària, és inalterable.

No deixa de ser paradoxal que, mentre els micro països del Pacífic poden preparar i formar associacions d’arxipèlags per lluitar contra el canvi climàtic, Escòcia s’hagi hagut de sentir dir, per unanimitat i per boca del Tribunal Suprem del Regne Unit, que el seu Parlament no és competent per convocar un referèndum mentre el govern de Londres no vulgui concedir-li aquesta capacitat. Màxim quan, l’any 2014 va fer una consulta, consensuada amb Londres, que certificà que el 45% dels votants demanaven marxar del Regne Unit enfront el 55% que volia quedar-s’hi, en bona part per no haver de sortir d’Europa i tornar-hi a entrar, tota vegada que la separació d’Anglaterra implicava la sortida automàtica de la Unió Europea.

Ara, quan tothom coincideix en que la situació ha canviat al Regne Unit arran de l’aplicació encara no completada del “brexit”, la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon demana poder tornar a fer una consulta com aquella el proper 19 d’octubre del 2023. I la resposta del govern de Londres, sense cap explicació, es negar-se a atorgar aquell dret que en el seu moment concedí i que Escòcia exercí. D’aquí que el govern escocès, desorientat, es dirigís al Tribunal que, segons diu la constitució, interpreta la llei. Perquè li digui si Escòcia té o no capacitat per fer allò que ja ha fet un cop.

D’aquí que la líder del Partit Nacionalista Escocès, després de deixar clar que respecte la decisió del Tribunal Suprem, hagi qüestionat que la unió entre Escòcia i la resta de Gran Bretanya sigui una associació voluntària. Tot afirmant que aquesta sentència bloqueja la via per fer sentir la veu dels escocesos en relació amb la seva independència. Màxim quan les enquestes que es comencen a fer de cara a les properes eleccions generals mostren una clara reducció de les diferències del 2014, generant un pràctic empat que complicarà encara més la situació, donat que Sturgeon ja les ha plantejat com un referèndum “de facto”.

Si extrapolem aquesta situació a casa nostra, és evident que tenim molts punts de coincidència amb Escòcia. Com ells, tot i estar units avui i des d’abans de l’edat moderna, hem tingut històries anteriors paral·leles i no sempre plàcides i coincidents amb la resta de l’actual estat espanyol. Històries fins i tot divergents. Mediterrània la nostra i atlàntica la de la resta. I que, com a Escòcia, la unió final en un estat més gran i poderós, no fou fruit d’un procés pacífic i modèlic, ans d’una ocupació militar que condemnà una de les parts a la submissió. També com ells, el nostre “estat”, insatisfet del resultat, va intentar diversos cops fer realitat l’anhelada separació. Ja fos amb les segones noces de Ferràn el Catòlic, amb la successió de Carlos II que suposà l’entrada de la casa de Borbó, amb l’annexió fallida que Napoleó feu de nosaltres a França o amb les proclames diferenciades de les repúbliques que feu Catalunya. La voluntat de tenir personalitat pròpia i ser independents, sempre ha estat present en les nostres decisions i actituds. Altra cosa és que no haguem sabut trobar encara a dia d’avui, una via per fer-ne una realitat. Ni que sigui per la via d’una associació voluntària i paritària més o menys explícita que ara sembla tenir un cert predicament entre una classe política que aprova pressupostos a canvi de que no ens castiguin per discrepar i modifiquin el delicte de sedició.

Però ja veieu que va passar a Escòcia. Ells també varen fer un referèndum. Però ara sembla que el dret a plantejar-se trencar una relació sigui poc menys que un pecat mortal que es castiga amb el foc etern. Una revolta en grau de temptativa.