-
El blog de Teresa Costa-Gramunt
-
Teresa Costa-Gramunt
- Vilanova i la Geltrú
- 28-11-2022 14:03
Coberta de 'Com destruir l'escriptura de les dones', de Joanna Russ. Eix
Les mil maneres (i ja s’entén que mil és una metàfora) amb que encara s’intenta destruir (jo diria obstruir) l’escriptura de les dones demana una relació d’exemples que podrien ser afegits a l’assaig de Russ
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
L’escriptora i activista feminista Joanna Russ (Nova York, 1937 – Tucson, 2011) va signar el seu assaig Com destruir l’escriptura de les dones l’any 1982, però la major part del text l’havia elaborat l’any 1978. El llibre es va publicar l’any 1983. Ara tenim ocasió de llegir aquest clàssic publicat per Raig Verd en la traducció de Míriam Cano amb un epíleg de Mariló Àlvarez.
Inicio aquest comentari en el punt en què l’autora acaba el seu llibre de manera tan lliure com natural, creativa, sense l’encarcarament de la posa acadèmica, qualitats que d’entrada ja fan atractiu el seu assaig: «Fa un munt de pàgines que miro d’acabar aquest monstre i no me’n surto. Evidentment, no està acabat. Acaba’l tu». Les paraules de Joanna Russ arriben fins aquí, quatre dècades després d’haver estat escrites, com si diguessin: «amb la teva escriptura donaràs fe que es pot escriure perquè tu vols escriure ni que sigui des dels marges i amb tots els entrebancs amb els quals possiblement encara et trobaràs». Les cursives són per destacar l’argument.
Les mil maneres (i ja s’entén que mil és una metàfora) amb que encara s’intenta destruir (jo diria obstruir) l’escriptura de les dones demana una relació d’exemples que podrien ser afegits a l’assaig de Russ. Ningú no impedeix que una dona agafi un llapis o s’assegui a escriure davant la pantalla de l’ordinador. Però això demana temps cronològic i temps mental per fer-ho: requereix l’atenció necessària, sense interrupcions cada cinc minuts, no haver d’estar fent tots els papers de l’auca mentre s’escriu. Ningú no dirà a la dona què ha d’escriure, figura que pot fer el que vulgui. Però es pot trobar algú que li apunta: «si m’ho haguessis donat a llegir o a revisar això no ho hauries escrit». L’estan tractant de menor d’edat? O, encara pitjor: li estan dient que és incapaç de fer un escrit com cal? Com cal per a qui, ens podem preguntar. En el llibre de Russ hi ha un munt d’exemples, alguns dels quals minen l’autoestima.
Una altra manera de destruir (o obstruir) l’escriptura d’una dona és mutilar-la amb comentaris com aquest: «Aquest tema no fa per a un poema». Ho va dir un editor, que encara va afegir: «El teu llibre està molt bé, però hauries de treure els poemes amb referències a la menstruació». Una desautorització en tota regla, la qual cosa va provocar que la poeta deixés el poemari al calaix. Potser era bo, però no ho sabrà fins que el desenterri. Encara no ho he fet. Cal assenyalar aquest atemptat. En la poesia de l’experiència no hi pot haver referències a l’experiència corporal de la dona? L’experiència de les dones no és una experiència universal? Que sigui desconeguda per gairebé la meitat de la humanitat (s’han de contemplar les excepcions) no invalida l’experiència del cos de les dones.
A tot el que he escrit més amunt basat en experiències de proximitat en sintonia amb la denuncia de Joanna Russ fa més de quaranta anys de com destruir l’escriptura de les dones, encara cal afegir una altra forma de desconsiderar-la per no acordar-se amb el cànon majoritari. En un llibre de poemes presentat a un concurs literari, el llibre finalment no va obtenir el premi perquè la majoria de membres del jurat va sentenciar que era «massa espiritual, massa místic». Una discriminació a una poètica ben legítima. O no és legítima com ho és una poètica que exalta la matèria? La secularització de la societat, la desertització de l’àmbit de l’espiritual, arriba fins aquests extrems.
El convit intel·lectual de Joanna Russ al final del seu llibre ha fet que em llancés a la palestra per dir no a la rendició. El geni creatiu de les dones s’ha de poder manifestar lliurement i cal que els seus llibres existeixin i es llegeixin. Per cert. Con destruir l’escriptura de les dones l’han llegit milers de dones i en el futur el llegiran milers de dones. Però qui més l’hauria de llegir? Ho heu endevinat: els qui de forma inconscient o pecaminosament conscient, encara obstrueixen l’escriptura de les dones.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!