Marcant paquet

La cosa sembla més que evident. La proximitat de les eleccions municipals i les autonòmiques “automàtiques” que segueixen un calendari preestablert sense opció a modificació suposen un pronunciament de la ciutadania massa important com per deixar-lo a la seva reflexió i lliure decisió. Si, a més, hi afegim les autonòmiques autoconvocables -p. ex. les de la comunitat valenciana- que sembla que s’hi afegiran per voluntat pròpia, i aquelles que, per la seva situació interna (Catalunya, Madrid i Andalusia), poden veure’s obligades a fer-ho en un termini curt de temps, tenim un panorama electoral força complicat i que tots els partits -tots- han de començar a plantejar-se.

Alguns com Ciutadans i els regionalistes, per intentar no desaparèixer com a resultat de la bipolarització creixent. Altres, com el PSOE i Unides Podem, per intentar augmentar el seu per específic i, en el cas del primer, intentar la proesa de la majoria absoluta que li permeti sortir del malson de la corda fluixa en la qual està instal·lat. El partit opositor majoritari, el PP, per prendre’ls la supremacia, i els que ara apuntalen la majoria que governa a Madrid, buscant augmentar el seu pes específic i, per tant, la seva quota de poder.

El problema està en què tots ells recorren a la mateixa estratègia. Marcar paquet. Destacant per damunt de tot el seu paper -segons ells bàsic- per l’estabilitat del país. Alguns per activa, destacant el seu suport a la governabilitat, i altres per passiva, emfasitzant com la seva absència ha portat i està portant el carro pel pedregar.

Però, i aquí comencen les diferències, no tothom marca igual aquest paquet. Perquè hi ha una formació, naturalment Vox, que ho fa de manera monocord i monòtona, és a dir, destacant només el seu suposat amor a Espanya. Tant si parla de la llei del “sí és sí” com de la pujada d’impostos o la protecció de la festa taurina. Imagino que pensant que la monotonia argumental allibera als seus seguidors de pensar i que això els pot resultar favorable.

La resta de grups, en canvi, viuen i actuen enfront una situació canviant i diversa que els obliga a dir blanc avui, negre l’endemà i gris d’aquí a una setmana. Però que també permet establir dos subgrups. Els que afronten aquesta esquizofrènia des d’una situació de poder i els que ho fan des d’una d’oposició. Amb la variant incorporada -en els partits grans i d’àmbit estatal- d’haver d’enfrontar en certes comunitats una situació i en altres justament la contraria. Fixeu-vos només en les contradiccions que han d’enfrontar els tres partits que manen de debò en algun lloc (PSOE, Unides Podem i PP) a les comunitats autònomes. Per exemple, en el cas del PP, marcant paquet a Madrid i Galicia mentre a Catalunya han de fer la viu-viu tot marcant-lo al grup mixt amb els seus 3 diputats.

Evidentment, els que tenen el poder, hi poden sumar una prerrogativa que els pot donar avantatge. La de, un cop aprovats finalment els pressupostos i si fem cas de la història parlamentaria de la nostra democràcia actual, decidir en quin moment convoquen unes eleccions generals. La major que, agradi o no, pot condicionar totes les altres eleccions. Perquè, que bonic seria pel PSOE, posseïdor de la clau mestra, encarar unes eleccions generals sense haver passat la prova de foc de les municipals, ara que sembla que remunta en les expectatives dels electors. Però per això necessita tenir segura la victòria, perquè, de no ser així, com encararia unes municipals i autonòmiques just després de perdre les generals?

Naturalment, també pot esperar a veure com li van les coses en aquelles eleccions “automàtiques” de que parlava al principi, però mentre en el primer supòsit la cosa es simplificava en ser una lluita entre els grans, en aquest, la lluita generalitzada i a tots els nivells pot complicar molt més la situació.

I on ens du tota aquesta reflexió? A pensar que, agradi o no, ens esperen uns mesos molt moguts en els que cada marcada de paquet d’algun dels contendents tindrà rèpliques en forma de marcades de paquets més intenses en els rivals. I ja se sap, quan el galliner s’esvalota, els ous acaben trencant-se. Que la tornada del bon temps ens agafi confessats.