Per què abandonen?

Catalunya segueix al capdavant -quedem-nos amb el verb “segueix”- en abandonament escolar prematur. Vol dir que els catalans deixen d’anar a escola abans que ningú, vaja que se n’atipen els primers, tant a nivell espanyol com europeu. Gairebé un 15% dels nostres adolescents no troba un motiu prou important com per seguir assistint a classes.

Utilitzarem la metodologia dels humils que no en sabem gaire de res i per això no ens pregunten mai. No sé per què els nois i noies abandonen els estudis prematurament, la veritat; ara bé, sí que tinc alguna idea de per què abandonen l’esport, per exemple. Quan són petits es diverteixen i els fa il·lusió, però quan arriben als catorze o quinze anys comença un període de desercions massives. Qualsevol responsable de club en té l’experiència.

De què depèn tenir-los endollats al grup, a la disciplina? De l’èxit? Només en part. De la facilitat o comoditat? En absolut. Queda clar que l’èxit esportiu no és un factor gaire determinant. El 99% dels esportistes perden més sovint del que guanyen. Si haguéssim de retenir-los en base a aconseguir trofeus hauríem d’eliminar les puntuacions, els gols, les classificacions, les victòries i les derrotes i, un cop fet, ens adonaríem que havíem abolit l’esport -que comporta competició- i hauríem caigut en l’absurd d’intentar mantenir nanos endollats a un objectiu que ja no era el primigeni. D’altra banda, quan els entrenaments són relaxats, sense cap mena de tensió, quan no es cansen, no competeixen amb intensitat, no juguen en equip sino en base a les qualitats individuals de cadascú, les desercions es multipliquen. En dues setmanes els xavals estan dient que no cal anar a entrenar perquè “total, no fem res”. Llavors alguns fan passar per davant una tasca escolar que haguessin pogut organitzar millor, altres prioritzen un joc electrònic, el carrer i la seva intensa vida juvenil… Qualsevol cosa. Per què? Perquè no hi ha repte. Motiva més la dificultat que la facilitat. L’exigència en la seva justa mesura els manté més units com a grup i més implicats en el seu esport.

Clar que per a que no abandonin els estudis prematurament, què sé jo! Potser sí que val la pena posar-ho tot més fàcil, acomboiar-los amb programets a mida de no res o, fins i tot, com s’ha proposat, donar una beca salari. Això ja seria revolucionari, pagar un sou a qui no vol estudiar per a que vagi a escola i, lògicament, no pagar-li res a qui sí que vol estudiar. No sé què en pensaran els adolescents si això es posa en marxa… Però no us ho agafeu malament popes de la Bofill, també entenc que no anirem porta per porta amb l’exèrcit a treure el galifardeu del llit i dur-lo arrossegant a les aules sota pena de la vida. Són el 15%, no tenim prou mossos per fer-ho. Potser, a més de veure el client que ens deixa, hauríem de mirar el producte amb uns ulls diferents, analitzant-lo des del punt de vista de l’usuari. Hi ha una crítica silent però radical rere la decisió d’abandonar l’escola; hauríem de canalitzar-la, escoltar-la i donar-li resposta; les conseqüències, si no, haurien de ser inassumibles.