Benefici propi

Perquè el que a primera vista pot tenir una certa lògica, quan hi reflexiones, acabes amb el cap mig destarotat. I és que el que s’intenta, darrera d’aquest embolic, és diferenciar la pena imposada als tramposos que es van limitar a obeir al seu cap o a fer allò que el seu cervell autònom tenia com a correcte, dels que, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, varen aprofitar l’oportunitat per omplir la seva butxaca amb un bon grapat d’euros. Naturalment, com sembla estar de moda, aplicant un descompte en el càstig als primers per allò de la bona fe i les bones intencions.

I aquí comença l’embolic. Perquè, com en el cas d’aquell gitano que anava amb un porquet a l’esquena quan l’aturà la Guardia Civil i, en fer-li avinent la presència de la bestiola, se la va espolsar tot dient: “Pasa, bicho, pasa. Como està todo de animalitos”, ara tothom posa cara d’innocent i explica que ell no ha vist ni un euro d’allò que, pel que diuen, s’ha malversat. Encara que, com l’alcaldessa de Benidorm, s’acrediti que el seu patrimoni familiar ha crescut darrerament com una carbassera. Generalment, aquesta mena de gent sol tenir clar que és la part acusadora (l’estat en aquest cas) qui ha de demostrar el delicte i les seves circumstàncies. I que això no se li ha de posar fàcil. Per alguna cosa paguen als seus assessors, no?

Però quan analitzes alguns d’aquests casos que ara sembla que tornen a sovintejar a casa nostra (probablement perquè tornem a un temps de vaques magres), t’adones que molts d’ells estan planejats i executats amb una sabata i una espardenya. Amb aquella mentalitat de Màfia que sap que les malifetes investigades, encara que siguin evidents, no arribaran als tribunals en el que hauríem de considerar un lapse de temps raonable. Repasseu els casos que ara estan en el candeler. De quan daten els fets que es jutgen?

Ja sé que els puristes ara exhibiran allò tant suat  que “més val tard que mai”. Però jo els hi replicaria amb l’altra dita que resa que “quan fou mort el combregaren”. Sobretot en un país com el nostre que presumeix d’avançat, punter i exemplar.

Però anem a la contradicció més flagrant que, per mi, té tota aquesta polèmica. El diferenciar els dolents en dos grups. Els inconscients i els que son l’esca del pecat. Els que van complir ordres sense piular i els que van maquinar intrigues, pagaments i altres prebendes en “benefici propi”.

Clar que, justament aquí és on hi ha el nus gordià aquell que Alexandre Magne va resoldre amb un cop d’espasa. Perquè aquesta mena de delinqüents tenen l’estranya capacitat de considerar la paraula “propi” segons els hi convé. Tantost és un adjectiu aplicable només als seus calçotets (o calces), com és un paraigua immens on s’acull la parella, els fills i la parentela fins un grau força generós que, sovint, inclou també amics de conveniència. O no recordeu casos com el de la mateixa alcaldessa de Marbella amb el seu marit i fill, el president Pujol amb els seus fills o de l’emèrit amb la seva amiga? O posaríeu la ma al foc per certificar que tots els àpats en restaurants de luxe dels nostres càrrecs públics estan plenament justificats? Doncs, amb aquests basaments, com voleu que siguin les parets mestres de l’edifici?

I més quan sembla absolutament clar que aquests canvis no son sinó la moneda de ídem per altres novetats legislatives en altres àmbits i, per tant, hom es planteja si els que finalment s’introduiran seran realment els que es necessitem o seran just els que equilibrin els favors deguts. I així no podem anar.

O és lògic i acceptable que, sis anys després de un dels judicis dels Urdangarin, l‘estat els hagi de retornar 200.000 euros que aleshores, pel que sembla, va cobrar de més?. En sis anys, ningú havia detectat l’error comptable? Però la cosa sembla que no acaba aquí. El fantasma del benefici propi sembla que també plana per damunt de l’Audiència de Palma de Mallorca.