Artista i mèdium: Josefa Tolrà

En l’edició 59 de la Biennal de Venècia els visitants més curiosos i ben predisposats a deixar-se meravellar hi han pogut descobrir l’art visionari d’una artista i mèdium catalana: Josefa Tolrà i Abril, nascuda el 1880 i morta el 1959 a Cabrils, població de la nostra lluminosa i blava Maresma.

A poc a poc la Pepeta, que així és com era anomenada en el seu entorn, s’ha obert pas en el món de l’art. Han calgut, però, les passes fermes que ha anat fent l’Associació Josefa Tolrà, que, amb la família que conserva el llegat, investiga, cura i difon els treballs d’una artista que no pretenia ser-ho: en va esdevenir arran de la depressió que va patir amb la mort de dos fills, el darrer per causa de la Guerra Civil. Al capdavant d’aquesta associació hi ha Pilar Bonet, historiadora de l’art i editora d’un llibre fonamental per a la coneixença de Josefa Tolrà publicat l’any 2014: Josefa Tolrà. Mèdium i artista (1880-1959), títol que no consta a la coberta sinó que només el llegim al llom, tal vegada interpretant la manera de ser discreta de la Pepeta, que regalava les seves creacions. El llibre, publicat l’Associació per la Cultura i l’Art contemporani i l’Ajuntament de Mataró, és un catàleg d’exposició amb dibuixos de Josefa Tolrà que s’acompanyen de textos amb enfocaments diversos, des dels més artístics fins als més científics, obra d’estudiosos que posen llum a la seva trajectòria d’artista atípica, si bé arquetípica: una mena de sibil·la en el món de l’art que es projecta visionari.

La nostra Pepeta ha arribat a la biennal d’art veneciana gràcies a la investigació de Pilar Bonet sobre l’obra de Tolrà, que està integrada en un moviment més ampli: el grup de recerca Visionary Women Art. Es tracta d’un col·lectiu format per investigadores focalitzades en artistes nascudes abans de l’any 1950 a Europa i que, de manera semblant a la Pepeta, van establir relacions més enllà dels límits establerts per l’escola convencional, per l’academicisme.

Els dibuixos de Josefa Tolrà estan realitzats seguint un ocult, invisible fil visual, ja que els feia directament sobre el paper (o sobre una tela, ja que també brodava) sense un esbós previ, tenint només per guia una força fluídica, tal com ella mateixa ho explicitava en les peces que apareixen firmades. Es tracta de composicions creades a cop d’automatisme en un repicar constant dels bolígrafs Bic, tal com explica la professora Bonet, així com també utilitza llapis de colors que donen un to pastel a unes creacions nascudes d’uns gestos que prenen formes en espiral, potser perquè, llevat de les cristal·litzacions, les formes de la natura no tenen angles, com també va saber veure, i realitzar en la seva obra, l’arquitecte Antoni Gaudí.

No tinc cap dubte de l’art de la Tolrà encara que sigui fruit d’una autora autodidacta, sense formació acadèmica. El seu art, que interpel·la l’espectador, procedeix de la força ígnia de la seva vida interior, d’una espiritualitat poblada de les imatges de l’inconscient col·lectiu a les quals cal afegir-hi les que provenen de la seva experiència interna. Això la fa profètica i visionària com en el seu dia ho va ser l’abadessa renana del segle XII, Hildegarda de Bingen. És per causa de les imatges que provenen de l’inconscient col·lectiu que en els dibuixos de la Pepeta hi podem reconèixer no només una iconografia culturalment propera sinó que, en una lectura més profunda, en podem interpretar la simbologia, el camí per conèixer el significat d’una obra més enllà de l’agent provocador: la tragèdia íntima que va obrir la porta a la seva manifestació plàstica.

Ara que és possible dibuixar en una pantalla, ja sigui d’una tauleta o d’un ordinador, serem tan restrictius en el nostre marc mental i sensitiu que no puguem comprendre i valorar un art que poua en les dimensions de l’immaterial de l’existència per fer-lo visible a través de tècniques tan senzilles com el dibuix a llapis o en bolígraf? L’etiqueta d’artista qui la posa? Una visió externa i mediatitzada per la cultura ambient que, per poc que ens hi fixem, canvia com canvien les modes.

Cal celebrar que la Biennal de Venècia d’aquest any 2022 mostri una col·lecció dels dibuixos de Josefa Tolrà. Cal celebrar l’art de Josefa Tolrà més enllà de si ella es creia artista o no se’n considerava, com no es devien considerar artistes les dones que fa cinc mil anys van pintar obres extraordinàries a les coves on vivien. I cal celebrar-lo perquè aquest art d’aparença naïf tenia com a objectiu mostrar alguna cosa que va més enllà de la racionalitat i dels coneixements acadèmics, alguna cosa subtil i màgica que entra en el cor de la vida onírica i toca amb dits de seda la vida de la psique, la vida de l’ànima en el seus vols espirituals.

Si a la vista de la pintura abstracta no cal entendre res, simplement cal deixar-se transportar per la línia, la textura, el traç, a la vista dels dibuixos de Josefa Tolrà cal fer el mateix: deixar-se transportar per la música visual que suggereixen les formes que dibuixen les imatges que sorgeixen del blanc del paper: figures que sembla que vulguin parlar-nos des d’una dimensió no pas desconeguda, sinó encara poc descoberta: la nostra interioritat que tan aviat es pot mostrar en formes i colors plans, o com en un calidoscopi de formes i colors, o, com en el cas de Josefa Tolrà, en figuracions que, a dir d’ella mateixa, li inspiraven éssers de llum. Si d’aquests éssers de llum en volem dir esperits o àngels, els antics prou que n’havien parlat, del seu paper de realitats intermediàries entre el cel i la terra, entre el món material i el món espiritual.