Emèrits a dojo

Sembla que el problema que tenim amb aquest concepte i la seva aplicació ens el varen crear els romans quan, en acabar alguna de les seves campanyes militars, premiaven als soldats que ja duien anys passejant el pilum i el gladius de forma brillant per aquests mons de déu, amb una mena de recompensa coincidint amb la seva jubilació i pas a la condició d’emèrit (=ex + meritus). Un premi consistent en la propietat d’algun tros de terra més o menys important, dels que les campanyes havien permès conquerir. Aquest seria, per exemple, l’origen de la vila de Mèrida, a Extremadura, coneguda des d’aquells anys com Augusta Emerita i creada l’any 25 abans de Crist per garantir una bona “jubilació” als soldats emèrits que havien fet romana una bona part d’Hispània tot lluitant, sobretot, contra els càntabres.

Aquesta tradició seria exportada, un cop caigut l’imperi romà, als àmbits del poder terrenal i espiritual. Derivats, en ambdós casos, del fet de l’abdicació o renuncia al càrrec de l’afectat, que li generava un estatus que conservava algunes prerrogatives. En el cas dels bisbes o arquebisbes emèrits, quedaven alliberats de les seves responsabilitats pastorals però continuaven oficiant els sagraments. No eren convocats oficialment a sínodes, conclaus i demès, però eren consultats, vista la seva experiència. També els reis i nobles emèrits mantenien un estatus que, normalment, els permetia dir la seva i posar la seva experiència a disposició del successor. Posteriorment, un mecanisme similar s’establiria en el món universitari per poder seguir comptant amb els doctors o llicenciats de més prestigi.

Aquests dies passats hem tingut dos exemples de la persistència del model en la nostra societat. Amb motiu de la mort del Papa Benet XVI i del 85é aniversari de Joan Carles I de Borbó, ambdós gaudint de la condició d’emèrit des de feia i fa uns anys. Però amb una molt diferent valoració, pel que sembla, per part de la societat. Probablement perquè el papa Ratzinger, després de renunciar al papat efectiu el 28 de febrer del 2013, havia mantingut una posició discreta, en segona línia, mentre Joan Carles I, un cop abdicat el 19 de juny del 2014, s’ha vist involucrat en una colla d’escàndols que segueixen creixent tot i haver renunciat el juny del 2019 a qualsevol activitat pública. Perquè pel que fa al passat, un i altre estan en el que podríem dir un “empat tècnic”. Si Benet XVI té l’ombra de la seva afiliació (obligatòria però afiliació) a les joventuts de Hitler i la seva tardana deserció de les mateixes, Joan Carles I té la d’haver estat triat pel guanyador de la guerra civil com a successor seu i haver passat pel adreçador quan l’entorn de Franco va remenar la cua buscant un candidat alternatiu, vinculant-lo amb el dictador. Sense parlar d’afers més recents pels que en no haver estat encara encausats i jutjats, cal atribuir-los la presumpció d’innocència i l’absència de responsabilitat.

Però analitzant tot aquest enrenou, m’he adonat que, al meu entendre, el fenomen del emeritatge està molt més estès del que pot semblar a primera vista. Perquè, per posar només un exemple, què passa quan un ministre o un alt càrrec polític plega o el fan plegar? Doncs que entren en joc les dites “portes giratòries” i el dimitit o cessat acaba instal·lat en algun o alguns organismes consultors i ocupant un càrrec més o menys vitalici, però sempre força ben remunerat. Cert que amb la diferència que, als veritables emèrits la llei els disculpa i exculpa, amb més o menys elegància, de les responsabilitats penals, mentre als altres, en major o menor grau segons el càrrec ocupat, es permet que siguin més o menys “mossegats” per la justícia mitjançant multes, dies de presó o hores d’escarni públic que, un cop passada la febre inicial, solen acabar més o menys atenuades. Com en el cas del ex-senador i tresorer del PP Luis Bárcenas que, segons explica El País, tot i la condemna de presó rebuda, ja té permís per sortir de la garjola 15 hores cada dia... per fer de comptable en una empresa del seu fill. Això sí que té... “emèrit”.