Posar data de caducitat

Els nostres estimats experts educatius ens diuen que la davallada de rendiment observada entre els alumnes catalans -en matemàtiques i anglès, sobretot- és resultat de la pandèmia. Les classes perdudes, el malestar emocional… Ja se sap, es diu “pandèmia” i a continuació pots justificar qualsevol cosa.

Aniria bé que, ja que són experts, que ens expliquessin com ha afectat la pandèmia al rendiment acadèmic en altres llocs del món. Si aquesta davallada és observable a tot arreu, si es pot establir alguna correlació entre tipus de resposta educativa i resultats posteriors o alguna cosa per l’estil. Per exemple, la Unesco, en un informe elaborat el 2021, posa èmfasi en una sèrie de línies d’actuació prioritàries per afrontar el que anomenen “crisi educativa mundial”. Una de les més destacades és la necessitat de reobrir les escoles, encara a 2021. Amb l’esforç de tots i, sobretot, del personal docent de Catalunya, aquest punt el vam superar ja fa temps. A més, moltes escoles van donar una resposta força ràpida amb activitats telemàtiques i classes a distància que van suposar un esforç d’actualització i una dedicació en alguns moments molt important. Amb les escoles tancades més d’un any i sense classes telemàtiques ni híbrides com ha passat per exemple a llatinoamèrica, resulta evident que es pugui parlar de crisi educativa, però no és aquest sortosament el cas a casa nostra. Segons el mateix informe, Europa és amb diferència on menys temps va durar el tancament escolar. La meitat que a l’Àsia oriental, per exemple. Ara bé, aposto que, malgrat aquest avantatge, al proper informe PISA no ens haurem apropat ni mica als països asiàtics que acostumen a trepitjar el podi.

Sota el paraigües de la pandèmia també es refugia la constatable davallada en salut mental entre adolescents i joves. No obstant, la mirada d’un expert hauria d’ajudar-nos a distingir quin fenomen d’entre tots els associats a la pandèmia va tenir més repercussió en l’equilibri mental dels joves. El confinament estricte? L’augment de consum de pantalles? L’angoixa per la salut dels familiars? Les pèrdues? La suspensió de la vida social? En aquest aspecte ens falta una mica més de profunditat, analitzar les causes d’una manera més específica. Si no ho fem així, senzillament no farem res, perquè com la pandèmia ja ha passat -almenys en la mentalitat col·lectiva- i era la culpable, ja no queda res més a fer, pregar per que no torni a passar, i això seria un error. L’augment de casos de transtorns alimentaris que ja es veia abans de la COVID, va estar tapada sota el confinament uns mesos i després ha agafat magnituds molt preocupants. Estaria bé dedicar esforços a veure quins són els factors rere aquests fenòmens més enllà del genèric “pandèmia”. Si la resposta educativa en quant a obrir les escoles va ser, malgrat tot, bona, l’afrontament dels problemes mentals està essent com sempre segons la bona fe i la sensibilitat de cadascú. No hi ha un pla ni un reforç ni res que ens doni armes de manera efectiva, per combatre aquesta necessitat.

Hauríem d’anar pensant en quin moment ja no valdrà l’apel·lació a la pandèmia, quan direm prou, quan l’excusa estarà caducada. Sense banalitzar res del que va passar, el present no pot seguir disculpant-se en el trauma de la COVID. Com ens passa sovint, trobar un culpable tan moralment extern a nosaltres com un virus, ens eximeix de buscar altres responsabilitats. Li anem carregant tots els paquets, les maletes, els macutos i els marrons i, home, ara ja se’l veu bastant de lluny i no admet ser utilitzat gaire estona més.