El món està ben girat

Ho deia el recentment jubilat de l’ofici de cantaire, Joan Manuel Serrat, en una cançó del 1984 que avui té molt de profètica, i no només quan explica que “no té cap gust la verdura i, parlant, la gent no s’entén”, o que “Quan cal que plogui, no plou, i quan plou ho fot tot enlaire”. Frases con “les coses no duren gens i res no és allò que sembla”, son perfectament aplicables a la realitat política i social que ens envolta. I és podrien rematar, com en la cançó, dient allò de “Hi ha molt a fer i poca feina. Tot s’ho maneguen uns quants”.

Perquè si tothom ja li canta les absoltes al refundat Ciudadanos, partit actualment estatal que arrencà de la plataforma cívica “Ciutadans de Catalunya” creada el 7 de juny de 2005 a Barcelona per una quinzena d’intel·lectuals, vol dir que, efectivament, les coses no duren gens. Divuit anys en el cas esmentat.

A no ser que vagis reconstruint o reformant de manera continua el teu partit, i no miris gaire enrere per recordar els teus orígens i constatar com has anat “evolucionant” amb el pas del temps. Una maniobra que permet als partits considerats “històrics”, proclamar-se hereus i continuadors del seu passat. Uns amb la boca plena del Pablo Iglesias (el del PSOE) o el Lluis Companys dels seus orígens, i altres, més discretament, del Fraga Iribarne, els continuadors de Carles Marx o els ja esmentats Ciudadanos que, des que els va abandonar Albert Ribera, han construït un mur de silenci sobre els seus orígens i aquell compromís inicial de fer un nou partit català i lluitar contra el “nacionalismo obligatorio”. Però tots, del primer al darrer, conscients que, com també diu l’estrofa del Serrat, “res no és allò que sembla”.

Perquè, certament, el món està ben girat. I no només a un costat de l’espectre, sinó des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. Naturalment en graus no idèntics, però tots. I girat també a tots els nivells, des del local i àmbits més o menys restringits, al general que abasta tot el país i fins i tot el món.

Només cal parar una mica d’atenció als dos fets més significatius d’aquesta setmana. La pugna entre el PP i Vox a Castella i Lleó pel tema de l’avortament, i el desori de l’independentisme català a l’entorn de la cimera franco-espanyola de Barcelona.

El primer, amb el suposat protocol d’atenció a les embarassades que, suposadament, obligava als metges a fer escoltar a les suposades avortistes el batec d’un fetus o a veure una imatge del mateix, abans de prendre la decisió sobre el seu futur. Un tema que suposà l’enfrontament entre el president Mañueco, del Partit Popular, i el seu vicepresident Juan Garcia-Gallardo, de Vox, amb qui feia i fa una coalició suposadament estable. Un enfrontament absurd si es té en compte que l’esmentat protocol sembla, finalment, que només va existir en la ment dels ideòlegs de Vox en aquella comunitat que, fent cas al “res no és allò que sembla”, s’havia atorgat la capacitat de dictar protocols regionals de caràcter obligatori en temes d’àmbit estatal.

El segon fins i tot resulta més difícil de resumir i analitzar. Perquè surt de l’àmbit estrictament polític per infiltrar-se en l’entorn social i ciutadà. I és que, a cavall entre la possibilitat de ficar cullera en l’àmbit de la cimera de Macron i Sánchez per potenciar Barcelona i, de retruc, Catalunya i el paper institucional de la Generalitat, i l’opció de fer saber a tot el món civilitzat la voluntat dels catalans de seguir lluitant per la seva independència convocant una manifestació gegant, el conflicte s’ha convertit en un garbuix on Junqueras era acusat de botifler, Aragonés es limitava a “passar a saludar” als dos mandataris, aigualint totes les expectatives de protagonisme, els partits es retreien mútuament la seva actitud al respecte mentre, en el seu entramat intern, les divisions també es feien més o menys paleses.

I és que, per si algú ho ha oblidat, estem en un any electoral que tindrà efectes a dreta i esquerra. I des dels palaus de la Moncloa i la Generalitat als humils despatxos dels alcaldes més modestos.

I si el món, sense això, ja estava i està girat, imagineu-vos el que se’ns ve al damunt.