O.V.N.I.

Perquè, que en la roda de premsa convocada pel Pentàgon per donar explicacions sobre els objectes abatuts aquests dies en cel nord-americà i canadenc, el general Glen D. VanHerck respongués a la pregunta de la periodista del The New York Times, Helene Cooper, sobre si havien descartat que es tractés d’objectes d’origen extraterrestre, amb un contundent “Jo no he descartat res hores d’ara”, els hi deu haver donat una sensació de seguretat en poder comprovar que el seu país segueix alerta, al temps que els despertava aquell esperit quasi escolta que els fa estar al costat del governants o dels seus líders en els moments difícils. Confirmant, de passada, aquella dita de Groucho Marx que afirmava que “La intel·ligència militar és una contradicció en ella mateixa”.

Per això jo proposaria una nova definició de O.V.N.I. canviant la de “Objecte Volador No Identificat” per la de “Opció Versemblant No Intel·ligent” que, a més, permetria englobar al costat de la paranoia pels visitants amb nas de trompeta i pell de color verd, les altres paranoies més properes a la que aquells estats (els Units, que Canadà sembla força més “endreçat”) semblen estar abonats i entre les que destaca la de cosir a trets als alumnes d’una escola o als clients d’un supermercat.

Perquè ara tothom que vol defensar als EEUU explica que el líder occidental deixa circular aquests arguments estrafolaris per treure ferro a la situació, evitant acusar Xina de la possible autoria i propietat dels O.V.N.I. posteriors al primer. Generant així una mena de “metadiplomàcia” en la que la versemblança dels arguments sembla extreta d’alguna sèrie de marcians dels anys 80. Perquè si, com s’ha explicat, les restes d’aquests O.V.N.I. ja han estat recuperades, hores d’ara algú ja deu saber si allò és un material que es compra al basar xinès de la cantonada o una substància mai vista a la terra. I, per tant, si tot plegat ha sortit d’un taller clandestí d’algun país que ara dissimula, o si cal cridar als científics més eminents per veure d’escatir alguna cosa d’aquest O.V.N.I. Com segurament faran el dia que ens caigui un meteorit una mica gros al damunt. A no ser que algú defensi (o no descarti) que alguns astronautes de aneu a saber quin planeta del sistema solar o les galàxies, en un viatge d’exploració al nostre planeta que nosaltres no hem sabut detectar, va passar per algun abocador. Perquè si haguessin passat per una ferreteria, com s’ho haurien fet per pagar?

El cas és però que, agradi o no, una colla de ciutadans dels EEUU, de la mateixa manera que creuen fermament que la terra és plana, es deuen haver apuntat a la teoria de la invasió marciana. Pel·lícules i sèries que ens expliquen com podria funcionar tot plegat, no en manquen. I gent per afartar-se de crispetes mentre ho miren i s’ho empassen, tampoc.

El més greu és que, enfront això, no sovinteja la gent que s’esforça per fer-los canviar d’opinió. Amb el fàcil que seria llençar un coet a l’espai amb una càmera que filmés la terra. Allà veuríem com la superfície aparentment plana del principi, que ocupa tota la pantalla, aniria creixent fins que arribaria un moment en que es convertiria en un cercle i, per tant, en una superfície aparent que, si fos plana tindria vores per on podríem caure els humans, tal i com es deia a l’edat mitjana.

Però, pel que sembla, els deu resultar més profitós seguir mantenint la possibilitat -com al poblat del gal Astèrix- que el cel els caigui pel cap en comptes de fer-los una mica més raonables i raonadors.

Una reflexió final. No caiguem en l’estereotip fàcil d’imaginar del nord-americà panxut, bevedor de cervesa i assassí de bisons. Ells potser creuen en els O.V.N.I. i defensen que la seva terra és plana, però molts de nosaltres també creiem en la justícia de les primes de pre-jubilació del Parlament català (Obsequis Venals No Investigables) que s’han denunciat aquesta setmana i defensem que l’independentisme és una pinya sense fissures. O no heu sentit una frase similar, quasi calcada de la del general nord-americà en boca d’algun dels nostres polítics?