Disfresses

Per Carnaval tot s’hi val -diuen-. Per Carnestoltes es transforma l’ordre establert, regna la disbauxa i la llei queda com una nota al marge. Però qui més qui menys imposa consignes, ens ajuda a divertir-nos i a fer colla. “Demà tots amb pijama!”, “passat demà amb un mitjó de cada color!”. I en comptes de subvertir la norma, passem a obeir altres normes que a força de repetir-les deixen de ser subversives en absolut. Fins que una mare vegana s’indigna perquè sa filla s’ha de disfressar de pescadora. Que ja li anuncio que ben aviat li ensenyaran una piràmide nutricional horrible, li parlaran d’aminoàcids, faran visites culturals a granges lleteres, li explicaran què es feia per sant Martí i que del porc tot s’aprofita. Vaja, que li espera un autèntic passatge del terror d’ara endavant i una feinada que no te l’acabes si vol continuar protegint la nena de tots aquests valors contraris a la seva manera de veure el món.

El problema de la disfressa és un tema de cintura. Pots disfressar-te de soldat romà encara que no estiguis a favor de l’imperialisme ni del genocidi dels pobles de la Gàlia? Ets capaç de disfressar-te de ninja malgrat no estiguis a favor dels assassinats selectius? Ostres… Espera que m’ho penso. En principi sí perquè entenem que podem fer broma sense limitacions si no travessem la frontera de la dignitat de les persones. Per això encara és millor ser capaç de disfressar-se de Papa de Roma essent un catòlic practicant o de pollastre a l’ast si un ets vegà militant, perquè llavors et rius de tu mateix i relativitzes les seves veritats.

Sense aquesta relativització, la convivència es torna molt complicada. Les confraries de pescadors crec que ja tarden en mostrar el seu rebuig a la postura de la mare de no voler disfressar de pescadora la seva filla. Que potser els està acusant de genocides? La feina de pescador és una feina honorable! I és que quan veiem la indignació de la mare ens preguntem: “calia? De debò?” No som capaços de fer broma de les nostres creences? Tinc la sensació que en el terreny de l’humor, en el fet de ser capaços d’enfotre’ns de nosaltres mateixos és on se’ns transparenta el nostre nivell de fanatisme. Un fanàtic es pren molt seriosament les seves idees. Massa.

I si no, escolta, assegurem la convivència prohibint els carnestoltes, les disfresses i tot plegat. Matem-ho! Desordre públic! Si és que en Franco la va clavar! Ningú podia ofendre’s llavors!