La consciència

Recordeu la cançó d’en Joan Manuel Serrat que du aquest mateix títol? La va treure el 1984 en el seu disc “Fa vint anys que tinc vint anys” on apareixia amb una poma al cap, qui sap si disposat a que algun Guillem Tell hi clavés la fletxa. Jo n’he recordat en particular aquella estrofa on canta que “La consciència, senyors, ens fa amagar a les golfes el que hauria d’estar a l’aparador”.

Perquè les noticies amb que cada dia ens intenten fer creure que estem en una part del món privilegiada, no deixen de ser el resultat d’una selecció que exclou aquelles que, segons el poder, han d’estar amagades a les golfes... “pel nostre bé”.

El fotut és que aquelles golfes que no fa massa anys s’anaven omplint de fets, frases, accions que el poder amagava, van quedant cada cop més al descobert. Si més no, gràcies a la desaparició d’un poder suprem més o menys dictatorial que està donant pas a les necessàries aliances que permetin la majoria que faci possible governar. Una nova situació que deixa en mans dels membres d’aquestes aliances la possibilitat, quan els hi convé, d’insinuar, filtrar, afirmar, apuntar... el que vulguin. Encara que sigui en perjudici dels seus socis. Si cal, com també deia la cançó del Serrat: “De seguida es veu que algú vol fer entrar el clau per la cabota”.

Perquè a la que t’allunyes una mica del brogit quotidià que acaba provocant-te mal de cap, i et mires fredament la situació que ens envolta, veus clara aquella altra estrofa on Serrat deia que; “De fora manen lleis i reglaments i de dins ella (la consciència) completa la 'bronca”. O potser no heu sentit alguns polítics denunciant fets i propostes en nom de la coherència o, el que és el mateix, la consciència?. Allò tant antic i repetit de la palla a l’ull aliè i la biga en el propi.

Ho apuntava fa un parell de setmanes al voltant del recurs del PP a la llei de l’avortament que era rebutjat -en espera del corresponent recurs- pel Tribunal Constitucional després de tretze anys d’estar “a les golfes”. I amb gent que, sense posar-se vermells- mantenen que tot plegat no fou més que un exercici, per part de l’alt tribunal, de responsabilitat (de “consciència”) per evitar situacions com la de la llei del “Només sí és sí” on cada dia es matisa, corrobora o rectifica el que s’ha dit el dia anterior.

Ho ratifico reflexionant sobre una malifeta que s’ha descobert aquesta setmana. La dels trens cantàbrics que, després de tot el procés protocol·lari d'aprovació, concessió, disseny, planificació i un munt d’etapes més, ha acabat amb la broma quasi macabra de constatar que els túnels son massa baixos o estrets perquè hi puguin passar els vagons i la màquina. Com si una parella de nuvis, després de passar pel dissenyador, l’estilista, la modista, el perruquer, el registre civil i el banc per obrir un compte conjunt, hagués de suspendre el casament perquè un dels dos constés com a casat. I que aleshores aquest es justifiqués, en consciència, dient que “Com que li feia tanta il·lusió!!!”. Qui no sabia que els túnels, a diferència dels pantalons o les faldilles, no tenen vores que permeten eixamplar-los?. Què esperaven, que no els descobrissin? No, clar, segurament esperaven que, quan el tema sortís de les golfes on anava progressant, algun amic seu els encarregaria encongir els trens. Ningú va fer allò tant senzill de superposar el forat amb allò que s’hi vol ficar a dins? Algú deuria dir-los: “Tranquils, jo ja faré entrar el clau per la cabota”. Naturalment, amb un substanciós pressupost nou.

Amb un panorama com aquest no és d’estranyar que, quan al transport públic de Barcelona pengen uns cartells de propaganda d’una cadena de restaurants, el text estigui farcit de faltes d’ortografia. Ara només falta que algun responsable dels mateixos expliqui que ho ha fet a consciència. Per cridar l’atenció sobre la situació lingüística del nostre país. I que reclami un premi com la campanya més original feta mai a favor del català. Clar que, ben mirat, també podria sortir algú dient que la consciència que s’intentava despertar era la de l’opressió sobre el castellà.

Jo acabaré amb la cançó del Serrat. Amb els dos darrers versos de la cançó que diuen que “i, com diu la policia, investiguem els qui en treuen profit”.