Els triangles (amorosos) sempre fracassen

En la deliciosa col·lecció Petits Plaers de Viena, s’acaba de publicar Fracàs, una novel·la curta d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974). L’autora la va publicar per primera vegada l’any 1966. El tema central és un triangle amorós tractat amb un estil desimbolt i amb una construcció literària molt moderna: a cada capítol hi explica un personatge, com molt moderna pretén ser, per suposadament oberta, aquesta forma de relació de tres membres que, això no obstant, sempre acaba malament perquè és inevitable que el membre més vulnerable o es faci un tip de patir, o a través d’una bona cuirassa s’immunitzi de la processó que va per dins.

En el seu relat, Aurora Bertrana presenta un encara jove matrimoni barceloní burgés, culte i ric, que portes enfora sembla perfecte, però que sempre sembla que necessiti una tercera figura (una amant o un professor enamorat) per equilibrar afectes i atraccions físiques que atiïn la flama d’un amor conjugal que el temps ha desgastat. En la recerca d’aquest equilibri, Domènec, el marit de la Clàudia, posa en perill l’equilibri de l’amistat amb el pintor Blai, amistat que comparteixen tots tres des dels anys joves, quan li demana que pinti la seva dona nua. Què pretén, Domènec? Aquest és un dels misteris que la novel·la desvela, ja que aquest projecte és la provocació d’un joc de seduccions i gelosies.

El fracàs d’aquest triangle amorós està anunciat des del principi. En la memòria literària i cinematogràfica tenim antecedents d’aquest fracàs sentimental. La gent de la meva generació potser recorda una pel·lícula, Jules et Jim, representant del moviment cinematogràfic anomenat Nouvelle vague, que va dirigir François Truffaut l’any 1962, per bé que, pel seu contingut d’alt voltatge amorós, aquí vam veure anys més tard. El film està basat en la novel·la de caire autobiogràfic d’Henri-Pierre Roché. Jules i Jim estaven enamorats de la mateixa dona, Khate, i van arribar a conviure plegats. Malgrat la suposada llibertat de la relació, Khate, l’element fort del triangle, practica un absolutisme que es tradueix en la submissió ara de Jules, ara de Jim. Una dictadora colossal que els fa patir tots dos.

Les històries d’amor (o de sexe, simplement) a tres bandes contenen, és clar, episodis d’infidelitat que es volen fer encaixar tant sí com no amb una liberalitat dels costums. Henri-Pierre Roché va resoldre el relat amb una mort conjunta entre Khate i Jim, real en la novel·la, simbòlica en la realitat. Allò insuportable d’alguna manera ha de tenir un final. Si el goig no es pot suportar de forma continuada, tampoc no es pot suportar el dolor, o, en les seves formes més suaus, el desassossec o la incomoditat.

Aurora Bertrana, paradigma de la dona culta, viatgera, d’idees obertes i avançades al seu temps, però observadora de la realitat amb una mirada aguda i intel·ligent, resol el seu relat de manera inesperada, si bé potser és la que es pot esperar, atesa la naturalesa acomodatícia de les parelles burgeses, aparentment obertes, però en el fons conservadores. Tenir una amant per un temps, observar el desig de l’amic, mirar la pròpia dona com un faria un voyeur, fer fantasies amb un amor de joventut, tot això és un joc mentre no acabi destruint el benestar domèstic, no fos cas que, flirtejant i jugant, al final es perdés el que acaba sent el més apreciat: la tranquil·litat, ni que sigui a costa de tapar l’avorriment i la decadència dels cossos amb sopars en restaurats de luxe i vetllades al Liceu. Sàvia, Aurora Bertrana, a l’hora de retratar una burgesia que ella va conèixer, però que hores d’ara ja no existeix. Ja no hi ha burgesia, ni vella ni nova (com a molt nou rics i en general poc cultes), de manera que Fracàs és una perfecta novel·la testimonial d’un temps i d’una classe social que un dia va ser rellevant perquè, en les seves diferències, tenia una entitat.