Falten professors!

Sembla mentida! Tres mesos de vacances, bon sou, feina fixa, bon horari… I falten professors? Aquestes darreres setmanes han coincidit dues informacions cridaneres en aquest sentit. La primera, el professor de matemàtiques que ho deixa, que abandona la feina fart de les faltes de respecte. La segona, l’intent de contractar com a professor de matemàtiques a Cervera a un ex-alumne que estava al tercer curs del mateix grau universitari. L’associació de famílies va buscar una solució per cobrir la baixa del professor titular ja que des d’ensenyament no arribava cap substitut; contractar ells mateixos a algú que no compleix els requisits però que està capacitat per ensenyar els continguts, sempre és millor que tenir els alumnes de segon de batxillerat esperant el dia de la selectivitat sense poder fer classes. Ensenyament ho ha vetat. La maquinària burocràtica no està per fer excepcions.

(A propòsit, per si em llegeix algú de Cervera. No podrien fer les classes oficials a primera hora -per si algú s’adorm- i organitzar unes extraescolars de matemàtiques pagades per l’Associació de Famílies adreçades a qualsevol alumne de segon de batxillerat que hi estigués interessat? Podria ser un pegat per funcionar fins al juny)

Per desgràcia, aquesta situació de manca de professors serà només transitòria. La natalitat està a nivells més baixos que l’aigua als embassaments. Hi ha una sequera reproductiva contínua que ens ha portat a nivells de naixements dels anys cinquanta. Per tant, sospito que no es farà gran cosa al respecte. És un problema que se solucionarà per si sol deixant córrer el calendari. Els propers cinc o sis anys poden haver-hi mancances en especialitats o en zones determinades, però al cap de set o vuit ja no succeirà i no haurà calgut gastar-s’hi ni un euro.

Ens hauria de preocupar més que hi hagi professors que abandonin. Ara n’hi ha un que ho ha exposat obertament i s’ha fet viral però, evidentment, no és un de sol. Es pot abandonar de diverses maneres, la seva, marxar i buscar una altra feina, és la que es poden permetre els titulats joves en especialitats molt demanades per la indústria. Persones amb menys expectatives laborals fan una espècie d’abandonament intern, converteixen la seva feina en una cursa de supervivència sense cap altre propòsit que fer el mínim exigible i no prendre mal. Altres, efectivament hi prenen mal i engreixen les llistes de professors de baixa per malalties mentals relacionades amb l’estrès o la depressió. Són una minoria, evidentment, però cal vetllar per les condicions de feina i no fer augmentar les desercions.

Per ensenyar en una escola i no estar en risc permanent d’incineració és necessari exercir una certa autoritat -concepte en crisi- basada en el coneixement -concepte també en crisi- i en la seva transmissió -concepte a eliminar en les noves pedagogies-. Sense autoritat, ni coneixement, ni transmissió no hi ha mestre. Ni tampoc escola.