Rehavia, la Jerusalem germanojueva

Rehavia, paraula hebrea que vol dir «Planura de Déu», és un barri de Jerusalem que es va crear en les primeres dècades del segle XX per jueus, majoritàriament alemanys, que van emigrar a Palestina molt abans que fos creat l’estat d’Israel. Va ser una petita ciutat-jardí a imatge i semblança del barri de Grunewald de Berlín. D’aquí ve que Rehavia també fos coneguda entre els seus habitants i visitants com la Grunewald a Orient.

Des del 1986 fins al 1989, el professor i editor Thomas Sparr (Hamburg, 1956) va treballar a l’Institut Leo Baeck de la Universitat Hebrea de Jerusalem. L’any 2018, Sparr va publicar un llibre de referència sobre el barri de Rehavia: Grunewald im Orient. Das deutsch-jüdische Jerusalem. Aquí l’ha publicat aquest 2023 Acantilado en la traducció de Carlos Fortea amb el títol: Grunewald en Oriente. La Jerusalén germanojudía.

Al pròleg d’aquest estudi, interessantíssim en el seu gènere, que dona fe de Rehavia, barri de gran qualitat per metre quadrat pel que fa a la vida intel·lectual, artística i científica dels seus habitants, escriu el professor Sparr, i tradueixo: «Com transportat per una màquina del temps, vaig reconèixer el món dels yekkes, els jueus vinguts d’Alemanya amb vestit i corbata, les dames amb els seus vestits, també de jaqueta, les de Weimar, Frankfurt, Berlín, Múnic o Königsberg de les dècades dels anys 1920 i 1930, la presència desplaçada en el temps d’un passat que jo només coneixia per haver-ne sentit a parlar, pels llibres, pels congressos».

El lector actual de Grunewald en Oriente. La Jerusalén germanojudía queda molt impressionat per l’esplet de personalitats de gran rellevància que van viure al barri de Rehavia que, com diu Thomas Sparr, s’hi va donar una forma de vida espiritual que, sobretot a partir del 1933 i fugint del nazisme, va aplegar eminències en el seu camp com ara Gershom Scholem, estudiós científic de la Càbala, l’eminent filòsof Martin Buber o la famosa poeta Else Lasker-Schüler. Cal remarcar l’avinentesa que la filòsofa Hanna Arendt hi va viure el temps que va durar el procés (1961) contra Adolf Eichmann, cap d’un esquadró de les SS i director del «negociat jueu» del Quarter General de la Seguretat del Reich, del qual ella en va fer la controvertida crònica que després va publicar al llibre Eichmann a Jerusalem (en una carta escrita el 1963, Gershom Sholem va retreure a Hanna Arendt el seu punt de vista).

Altres noms de relleu formen part de la plèiade d’artistes que van viure a Rehavia, com Anna Maria Jokl i Mascha Káleko, o els professors Stefan George, Rudolf Borchardt, Werner Kraft, i moltes altres personalitats destacades que els lectors van descobrint, amb meravella, al capítol Currícula al barri, on l’autor detalla minuciosament la vida i miracles d’aquests estadants que van constituir la flor i nata d’aquesta peculiar Jerusalem germanojueva: un far de coneixements tan culturals com espirituals trasplantat d’Alemanya a un barri de Jerusalem, que no es va lliurar de les tensions socials i polítiques de l’època a les quals els nous habitants es van haver d’enfrontar en la recerca de la seva nova llar.

Amb la tragèdia humanitària ocasionada per la Segona Guerra Mundial, la persecució i liquidació de milions de jueus de tot Europa per part del nazisme i el posterior èxode a Palestina dels supervivents dels camps d’extermini, el barri de Rehavia va variar de fesomia humana amb aquelles ànimes en pena que circulaven pels seus carrers... Aquella catàstrofe, que ho va ser en milions de vides, ho va ser també en l’àmbit de la cultura a Europa. De resultes, un profund sentiment d’horror va arribar a Rehavia: la llengua de la majoria d’emigrants que l’havien poblat fins llavors era l’alemany, la llengua que parlaven els assassins de molts dels seus familiars i amics: pràcticament no hi havia ningú que no tingués aquesta pena damunt les seves espatlles.

Al microcosmos de Rehavia qui més qui menys havia après amb prou suficiència la llengua hebrea i l’escrivia, i més d’ençà la creació, l’any 1948, de l’estat d’Israel. Una gran ferida, però, s’havia obert al cor dels yekkes, els jueus vinguts d’Alemanya, com queda reflectida en les paraules d’Ilana Shmueli, poeta que formava part del cercle de poetes germanoparlants Lyris, sorgit a Jerusalem. Morta l’any 2011, alguns anys abans Ilana Shmueli havia anotat en els seus escrits una última i significativa pregunta: «En quina llengua em vindrà a trobar la Mort?».

«Un barri deu molt a l’atzar», escriu a les pàgines finals del seu relat sobre el barri de Rehavia, o la Grunewald a Orient, el professor Thomas Sparr. Mai no sabrem si va ser l’atzar, o una mala passada del destí, el que va allunyar el filòsof Walter Benjamin de Rehavia. El seu amic Gershom Scholem li havia insistit en diverses ocasions de fer les maletes i emigrar, com ell havia fet, a Palestina. Walter Benjamin va emigrar a París l’any 1933, però l’any 1940 es va veure obligat a fugir de la persecució dels nacionalsocialistes. Retingut a la frontera espanyola, Walter Benjamin, desesperat, es va llevar la vida a la població de Portbou. El seu llegat, un dels més importants llegats intel·lectuals del passat segle XX guardat curosament per Gershom Sholem, reposa avui a la Biblioteca Nacional de Jerusalem.