Aterratge

Eva Piquer (Barcelona, 1969), amb un llarg i dens currículum com a periodista i escriptora, reverbera com a novel·lista a Aterratge (Club editor), el llibre escrit després de la Catàstrofe, tal com l’autora en diu de manera metafòrica de la seva experiència dolorosa.       

Hi ha llibres que demanen ser escrits, si bé no de manera immediata. Els dols demanen temps, uns més que altres, i és en el despertar d’aquest dol que ja se’n pot parlar a través del filtre que sempre és la paraula. El dol al nu es preserva, però juntament al moment de l’epifania, tal com de forma tan equilibrada com vibrant de llum nova el descriu Piquer: «Encara m’ennuego amb el record de la reconnexió damunt el Lake Lugano: tot d’una, com si algú hagués accionat un interruptor, vaig percebre i assaborir l’aigua, el blau, la sal. L’estar viva».

No havia pas estat morta, la narradora durant el dol, però com sí. Ho anem llegint en aquest relat de paraula precisa i plena d’energia que s’intercala, com en un mirall, amb les cròniques detallades, i fins i tot asèptiques, del pilot Gregory Fletcher, un heroi conegut per l’aterratge forçós del seu avió, l’any 1973, en una costa de penya-segats d’Islàndia durant una terrible tempesta que feia presagiar el pitjor. No va morir ningú i l’avió –la seva carcassa- ara és un motiu turístic i allà va, en un viatge totalment improvisat, la narradora d’Aterratge, verb que descriu a la perfecció el moment del despertar que dona lloc a l’escriptura del llibre, ara sí, el temps és arribat. Temps que coincideix amb els mesos de la pandèmia, amb prou moments per reflexionar sobre el que en un dels correus electrònics diu Fletcher a la narradora: «L’accident va subratllar el paper profund que juga l’atzar en les nostres vides, així com la dependència que tenim dels altres». I tant. I no s’atenua la pena, el dolor de la pèrdua, però sí el ròssec del sentiment de culpa, aquell dir-se per dins: què podria haver fet i no vaig fer.

Com en les tragèdies gregues, com en el teatre de Shakespeare o les novel·les de Dostoievski, la Catàstrofe és inevitable, aquesta mena de desgràcies passen per sobre, no s’hi pot fer res, de debò que no s’hi pot fer res, tan sols conviure-hi, sobrevivint, i mirant de salvar l’ànima de no ser totalment anorreada. Amb un argument molt ben travat entre la crònica de l’aterratge forçós de Gregory Fletcher en un dels indrets més feréstecs d’Islàndia i la narració del viatge al lloc de l’accident per part de la narradora, en el mentrestant, en els lúcids fragments amb què està construïda la novel·la Aterratge hi anem llegint els episodis del dolor per la mort i el sentiment de pèrdua que comporta, així com la sorpresa, i potser també la decepció, per les reaccions de l’entorn enfront de fets com la malaltia i la mort, així com el procés del dol, indeterminable, fins arribar a l’aterratge o reconnexió a la vida. Eva Piquer l’explica amb mots i verbs exactes i amb metàfores lluminoses com fer un canvi de casa i obrir-hi unes finestres suplementàries a la façana, i no deixant mai d’escriure –una altra manera de fer llum-, tal com en una mena d’herència aquell que va partir li havia dit.